CINEMA d'AVENTURES

    El cinema d'aventures és un gènere cinematogràfic d'ampli abast que mostra un món heroic de combats i aventures, on sol haver-hi molta acció i valors del mite.

De fet, aquesta varietat cinematogràfica engloba subgèneres:

• el cinema d'espies, 
• el cinema d'aventures de la selva, 
• pirates 
• el cinema d'arts marcials
• i el cinema de capa i espasa.

Les seves característiques generals són:

• Tractament intranscendent i pseudodramàtic dels conflictes que planteja.
• Les escenes de molta acció: batalles, persecucions sovint es filmen en plans curts.
• Personatges estereotipats i antitètics (un heroi fort, valerós i un dolent)
• Els personatges lluiten per un objectiu: tresor, resolució d'un misteri, rescat de persones.
• Premissa: El bé sempre preval sobre el mal.
• Els protagonistes travessen per obstacles i sofreixen una transformació al llarg de la història.
• L'acció dramàtica ocorre allunyada dels espais quotidians. Sempre en llocs poc usuals: selves, deserts, galàxies, etc.
• Sovint l'acció succeeix en el passat.
• Se li dóna més pes a l'ambientació, vestuari i efectes especials que al guió.

   Algunes pel·lícules d'Aventures de diferent temàtica, moltes d'elles tènen més d'una versió al llarg de la història del cinema.

• Tarzan i la seva companya, 1934
• Les aventures de Robin Hood, 1938 i Robin Hood, 2010
• Les aventures del Zorro, 1940 i La máscara del zorro, 1998
• El lladre de Bagdad, 1940
• El hidalgo de los mares, 1951
• Mogambo, 1953
• L'home que volia ser rei, 1975
• A la recerca de l'arca perduda, 1981
• Darrere el cor verd, 1984
• Els goonies, 1985
• Pirates del Carib, 2003
• El Senyor dels Anells, 2002

El blog decine21 ens proposa un llistat de les millors pel·lícules d'aventures.

El SUSPENS-THRILLER

     També anomenat thriller, el suspens és bàsicament una història d'intriga que es caracteritza per tenir ritme ràpid, acció, herois enginyosos i vilans poderosos i influents.

   Posseeix un relat que té major consistència i argumentació que altres gèneres cinematogràfics i la seva característica és que tots els elements propis d'un guió (personatge, antagoniste, conflicte, ritme, etc.) estan al servei d'una intriga, és a dir al servei d'una acció que s'executa amb astúcia i ocultament. Aborda successos criminals o que comporten amenaces de mort, encara que aquests queden en segon pla enfront del mecanisme narratiu que fa de la participació de l'espectador –a qui es proporciona una informació hàbilment dosada quan no manipulada– i de diverses hipòtesis sobre els interrogants plantejats el motiu espectacular.

    Els personatges són investigadors (policies, detectius privats, agents secrets, periodistes o simples aficionats) i falsos culpables, criminals, agents enemics, etc.

   Així com la funció del gènere de Terror és provocar un interès a través d'emocions fortes i molt descriptives que posen en estat de "alerta" al públic; el gènere suspès vol provocar un interès a través de l'emoció, però al mateix temps suma un interès de caràcter mental; llavors una pel·lícula de suspens funciona en la mesura que emociona i interessa cognitivament a l'espectador ("Terror Intel·ligent").

    El gran artífex d'aquest gènere és Alfred Hitchkock qui va prendre el suspens com la seva marca registrada.  En el tipus de suspens descrit per Hitchcock, la sensació de por i d'esglaiament, o almenys d'expectativa ocorre quan l'audiència té l'expectativa o la presumpció que alguna cosa dolent està per esdevenir, una perspectiva per cert construïda a través de la presentació d'esdeveniments successius, en els quals no es té la possibilitat d'interferir de forma de canviar el rumb de l'acció... Sabies que Hitchkock surt a totes les seves pel·lícules!!!!

Alfred Hitchcock

Dioses y Monstruos: Alfred Hitchcock. Producció de TCM 

Al blog 20 minutos ens proposa un llistat de les millors pel·lícules de suspens. És una opinió molt personal, però vos pot servir per coneixer algunes produccions cinematogràfiques d'aquest gènere.

CINEMA HISTÒRIC

     El gènere històric és producte imaginatiu on es dóna forma al passat fins a compondre el teló de fons d'una aventura o d'un melodrama.

    Algunes pel·lícules expliquen fets que han succeït en la història llunyana o recent, tot i que no sempre són realment fidels a allò que va passar i inclús, moltes vegades, modifiquen la realitat històrica. Es basen en estereotips que no tenen molt a veure amb la realitat històrica.

     Les pel·lícules històriques solen basar-se en relats literaris i concedeixen gran importància a l'ambientació.

• ÈPIC. Situa l'acció en una època històrica abans del S XX, per exemple: l'antiguitat greco-romana o l'Edat Mitjana sòn dues de les etapes històriques més representades al cinema. Aquest gènere es mou en un món heroic, on els combats, lluites i aventures són una mica de cada dia. Predominen els decorats sumptuosos, l'acció i la narració.
• BÈLIC. Basat en els conflictes bèlics del SXX i XXI. Els tres moments històrics que han inspirat en major grau al gènere són  i la Segona Guerra Mundial. Per la preponderància de la industria americana, el cinema bèlic mès representat ha estat en accions béliques on ha participat els EEUU.
• BIOPIC. El cinema històric també pot narrar la vida d’una persona real e important (líders polítics o religiosos, esportistes, artistes, músics o persones comunes que per alguna acció criden l'atenció de la societat). A través del relat de la seva vida, amb certes llicències històriques, podem conèixer als personatges i  les característiques de la societat del seu temps. 
• POLÍTIC. Cinema que tracta de temes, històries o personatges polítics des d'una actitud compromesa, és a dir, prenent partit sobre l'ètica o els valors ciutadans afirmats o negats a través dels fets narrats.

   Al blog decine21.com trobam aquesta llista: Las cien mejores películas históricas. Hi ha un exemple d'una pel·lícula per època històrica.

EL CINEMA DE TERROR

     Amb Dràcula i Frankenstein i el seu rotund èxit en 1930, influïts per l’expressionisme alemany, naixerà aquest gènere. El film de James Whale (Frankenstein) va marcar el camí a seguir en les posteriors pel·lícules de terror: personatges estranys o demoníacs, decorats lúgubres, il·luminació artificial, música, efectes especials, etc.
     El cinema de terror pren elements de fonts de la literatura, supersticions i llegendes tradicionals, així com de temors i malsons nascuts de contextos socioculturals molt més actuals i precisos.  
      Es un gènere  que es caracteritza per la seva voluntat de provocar en l'espectador sensacions de por, repugnància, horror o incomoditat. Els seus arguments freqüentment desenvolupen la  intrusió en un àmbit de normalitat d'alguna força, esdeveniment o personatge de naturalesa maligna, sovint d'origen criminal o sobrenatural.

   El director Jaume Balagueró (Lleida, 1968) és el màxim exponent del cinema de terror espanyol. Director de: [REC], Mentres dorms,  

El MUSICAL

     El cinema musical és un gènere cinematogràfic en el qual s'inclouen cançons cantades pels personatges. Aquestes cançons, sovint ballades i coreografiades, solen servir per a desenvolupar la trama o els personatges de la pel·lícula, tot i que no sempre sigui el cas.

    Antecedents. El cinema musical té arrels teatrals:

• les òperes
• les sarsueles, 
• els musicals de Broadway

      Va començar a desenvolupar-se àmpliament amb l’arribada del sonor. El cine va aprendre abans a cantar que a parlar. De fet la primera pel·lícula sonora va ser un musical: El cantant de jazz (1927) i a l'any 1928, l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques d'Hollywood va concedir-li un guardó especial.
  
     Els anys 30, 40 i 50 van ser els anys daurats del musical: El mag d'Oz (1939), Cantant sota la pluja (1952). En els anys 60 es va incloure el pop i el rock: Grease (1978). Després va ser baixant la seva popularitat mantenint-se en les pel·lícules d'animació, preferentment de la productora Disney. Això no vol dir que no és produeixen més musicals, sino que són molt pocs els directors que s'atreveixen a rodar en aquest gènere.
     Darrerament hem pogut veure alguns exemples de produccions musicals que estan respaldades pels èxits als teatres de Broadway: Chicago,  Els Miserables, Mamma Mia, etc.

    És important dir que a partir del cinema musical apareixen els videoclips, un altre manera de crear un producte audiovisual i musical.

EL CINEMA NEGRE

     "No es fácil definir concretamente qué se entiende por género negro, este nombre fue otorgado por la crítica francesa, para muchos este es lo mismo que el cine policial y el de gangsters y aunque toma bastante de ambos, y se esconde bajo la etiqueta de thriller, suspense o relato criminal, es diferente. La fuente inmediata de este cine es la novela negra de origen americano o inglés, así escritores como: Dashiell Hammet, George Simeon, Raymond Chandler y James Cain, serán inspiradores de muchos guiones cinematográficos. Desde el nacimiento de estas novelas fue necesario esperar alrededor de diez años para que apareciera la primera obra típica del género El halcón maltés (J.Huston, 1941)" extracte de l'article Una mirada al cine negro per Maite Alberdi.

El falcó maltès

     En línies generals, el denominat cinema negre, o cinema policíac, estableix els seus arguments entorn de la lluita contra el crim.  Nascut després del crack del 29 i condicionat per: la situació econòmica, la 1a Guerra Mundial, l’emigració, la desocupació i la llei seca
     Entre els tòpics més freqüentats del cinema negre figuren el detectiu sagaz però de vida desordenada, els mafiosos, el policia sotmès a les tensions d'una societat corrupta, i la dona fatal atractiva i seductora. Les fronteres entre bons i dolents es difuminan i l'heroi acostuma a ser un antiheroi tenallat per un passat fosc.
       El cinema negre té una forta expresividad visual. La nit omnipresent i amenaçadora, les llums de neó, la foscor i el fum que no deixa veure gens, les marcades ombres (clarobscurs) que doten d'un ambient sinistre, les composicions angulars que donen la sensació de pressió i claustrofòbia i la càmera contrapicada que empetiteix al protagonista. Preval la foscor enfront de la llum, amagant cares, habitacions i carrers. Cal recordar que encara que el color va aparèixer en 1935, se seguien rodant moltes pel·lícules en blanc i negre, especialment les del cinema negre a les quals els beneficiava el contrast tant remarcat de les llums i ombres.

       La primera etapa. Si bé trobam algunes pel·lícules que tracten el tema dels gangsters com  La llei de l'hampa (1927) o  Scarface (1932), la majoria dels estudiosos consideran inaugurat el gènere negre amb El falcó maltés (1941) i diuen que termina amb "Sed de mal" (1958). Aquesta primera etapa és l'època daurada del cinema negre. Podem destacar les següentspel·lícules: Laura (1944), Gilda (1946), El tercer home (1949), La jungla d'asfalt (1950) i Estranys en un tren (1951).

Perdició

      La segona etapa. Un grup de cineastes han homenatjat al cine negre clàssic amb obres com: Chinatown (1974), Mort entre les flors (1990), L.A. Confidential (1997), Sin City (2005).

 A mesura que el gènere avançava en el temps la dosi de violència van evolucionant creant-se subgèneres com: el thriller i les pel·lícules d'acció. Per desgàcia, de vegades, els efectes visuals han cobrat més importància que la història en si.
   

EL DRAMA

     Si existeix una categoria temàtica difícil d'establir al cinema, aquesta és la del drama. La raó és ben simple: les seves estratègies estilístiques i les seves qualitats argumentals (sentiments desaforats, cops d'efecte en la línia dramàtica, redempció dels personatges a través de l'afecte) són aplicables a la immensa majoria de les pel·lícules existents.

     El terme vindria a descriure, més que un gènere, una forma de narrar, basada en els girs sobtats de l'acció, el joc de connotacions morals i el ressort sentimental i apassionat que mou als personatges. Si bé pot tenir característiques d'altres categories aquí esmentades, el drama centra la seva temàtica en:

1.  Els conflictes emocionals entre éssers humans com l'amor, la gelosia, el desamor, la necessitat d'afecte, etc
2.  Escenàris i situacions cotidiànees de la vida, 
3.  Posar en relleu valors fonamentals de la humanitat.

Subgèneres

•  El Melodrama. Les trames melodramátiques sovint fan un bon maneig de les emocions humanes, plantejant moments de crisis, romanços fracassats, amistats traïdes, situacions familiars difícils, tragèdies de la vida real, malalties o neurosis o minusvalideses de persones reunides, etc. Els crítics de cinema de vegades usen aquest terme en forma pejorativa, per assenyalar poc realisme, exagerat patetisme, i/o desenvolupament de situacions romàniques o domèstiques amb característiques molt estereotipades 
• La Tragèdia.  És un drama en el qual les desgràcies d'un o diversos personatges solen ser causades per algun defecte de personalitat, i/o per un greu error de juzgamiento, i/o per un caràcter massa ferm i obcecat d'algú, la qual cosa sol desembocar en injustícies i absurds, i amb freqüència fins i tot en una o diverses morts. Tè connotacions teatrals, per exemple: un tragèdia clàssica seria la història de Romeo i Julieta.