miércoles, 21 de diciembre de 2011

Polaroid

    En 1944, el món semblava moure's amb lentitud. Els viatges transatlàntics es realitzaven en pesats pots, els automòbils es desplaçaven per carreteres sinuoses i les fotografies eren revelades en laboratoris foscos. Però Jennifer, la filla de Edwin Land, no entenia per què havia d'esperar per veure les instantànies de les seves vacances. Quatre anys més tard, el seu pare llançava al mercat la Polaroid, una càmera capaç de revelar les imatges de manera automàtica en 60 segons. (TECTÒNICAblog)

    Cal recordar que abans de les càmeres digitals havíem d'esperar un temps per veure el resultat de les fotografies tretes. Aquest temps es va anar reduint fins a una hora.
Edwin Land
    Polaroid és una companyia nord-americana dedicada a la fabricació i distribució de càmeres i pel·lícula fotogràfica instantània.
     En 1928, un jove Edwin H. Land desenvoluparia el primer filtro polaritzador sintètic. Després de diversos anys de desenvolupament, en 1932 fundaria els laboratoris Land-Wheelwright, que en 1935 adoptarien la denominació actual de Polaroid.
     La comercialització del producte va començar en 1937. Tenia tantes aplicacions que aviat va tenir gran èxit, sent usat fins i tot pels militars, dels quals es va convertir en un important subministrador durant la Segona Guerra Mundial. No obstant això, la seva invenció més important arribaria en temps de pau.
      En 1947 sorprendria al món presentant davant la Societat Òptica Nord-americana la primera fotografia instantània: una càmera que revelava i positivaba la imatge en tan sol 60 segons. Aquest invent es convertiria en el vaixell almirall de l'empresa fins a l'aparició de la fotografia digital.


     Al febrer de 2008 Polaroid anuncia la fi de la fabricació de pel·lícula per a les seves càmeres, que va deixar de fabricar en 2007. Actualment la marca es troba en una fase de reestructuració buscant productes nous que fabricar aprofitant les sinergies amb els seus anteriors productes i realitzant una transició al mercat digital. (Article tret de Viquipèdia)

The impossible project és el nou nom de les Polaroid. La magia de les películass polaroid vuelve... con otro nombre. Article on ens explica la transformació.

POLAROID I L'ART
     L'arribada de la pel·lícula instantània, a mitjan anys quaranta, va revolucionar el concepte de la fotografia contemporània. El naixement de la càmera i la pel·lícula polaroid van suposar una revolució en la manera de crear imatges, era com tornar a uns orígens en els quals una fotografia tornava a convertir-se en objecte únic, a la manera dels primitius daguerrotipos.
     Nombrosos artistes van considerar a les càmeres Polaroid un fetitxe. Una exposició a Viena ofereix una mostra de l'adoració que Andy Warhol, Robert Mapplethorpe, Helmut Newton i molts altres creadors sentien per la fotografia instantània.
     Des de fotografies emblemàtiques com un retrat de Warhol amb una càmera Polaroid a les mans i signada per l'italià Oliviero Toscani, a rareses de Helmut Newton, l'exposició fa un recorregut per un llegat de fotos sorprenents.
Andy Warhol

Hockney


     Entre els artistes figura també l'espanyol Joan Fontcuberta, amb dos treballs -de finals dels 70 i principis dels 80- protagonitzats per interiors buits en un elegant blanc i negre. Fotògrafs com Aaron Siskind, Joan Fontcuberta i el mateix Walker Evans han experimentat en aquesta àrea.

Joan Fontcuberta, 2010

Fotògrafs espanyols amb una polaroid gegant.

Chema Madoz

domingo, 11 de diciembre de 2011

El cinema i la fotografia

       Una fotografia en moviment es converteix en cinema, aquest és el principi bàsic, i més simple, que diferència ambdues arts: el moviment. Però no és l'única relació. El cinema li ha rendit constant homenatge a la fotografia. Aquí teniu un llistat de pel·lícules al llarg de la història del cinema, són algunes, però no les úniques.

1. Homes parapetats darrera d'un objectiu protagonitzen films com:
  • Dolce Vita (1960) Una sèrie d'històries que se succeeixen durant una setmana en la vida d'un Paparazi que viu a la ciutat de Roma.. El personatge de Paparazzo ha donat nom durant dècades a un dels oficis fotogràfics més criticats i injuriats socialment, malgrat la indubtable demanda de les imatges que obtenen.
  • Secrtets & lies (1996) Timothy Spall és un fotògraf social que, armat amb la seva camera, intenta aportar una mica d'il·lusió i alegria a la vida dels altres. I a més és el suport moral d'una família amb molts problemes, amb molts secrets, i amb poca franquesa entre els seus membres.
  • Calendar (1993) Un fotògraf i la seva dona van capturant imatges d'antigues esglèsies per a un calendari.
  • Pecker (1998) Edward Furlong interpreta a un jove fotògraf que és descobert després de realitzar una exposició amb imatges de la vida quotidiana del seu grup d'amistats. Fa una crítica al món de l'Art.
La Dolce Vita
2. Pel·lícules que tracten la fotografia amb fons romàntic.
  • Els ponts de Madison (1995) Clint Eastwood és un fotògraf de National Geographic que utilitza un Nikon  per immortalitzar els ponts de fusta del comtat de Madison i per enamorar a Meryl Streep.
  • La insuportable levitat de l'ésser (1988) Juliette Binoche documenta la primavera de Praga enmig del seu apassionat amor amb Daniel Day-Lewis.
  • The Truth About Cats & Dogs (1996) Comèdia romàntica. Una veterinària amb èxit i presentadora de radi amb baixa autoestima li demana a la seva amiga la modelo si es fes passar per ella quan un fotògraf vol veure-la.
  •  A lot like love (l'amor és el que té) 2005. És una comèdia romàntica. Noi coneix a noia amb la càmera. Noi dóna la càmera a la noia que es converteix en fotògrafa. Noi troba noia a través de les seves obres i es reuneixen.
  • High Art (1998) Una jove dona que treballa en una petita revista s'involucra amb un fotògrafa, ambdues tracten d'explotar una a l'altra per a les seves respectives carreres, mentre s'enamoren.
  • Els amants (Two lovers, 2008) Un drama romàntic sobre un solter dividit entre l'amiga de la família dels seus pares, amb la qual volen que es casi, i la seva nova veïna bella però volàtil. Joaquin Phoenix és un home abandonat per la seva dona amb tendències depressives i suïcides, que manté a ratlla en part per la seva afició a la fotografia.
  • Tada, kimi wo aishiteru (Heavenly forest, (2006) Aoi Miyazaki y Meisa Kuroki viuen un amor gairebé impossible mentre desenvolupen la seva afició i, posteriorment, la seva professió com a fotògrafs.
 
Els ponts de Madison
3. Fotoperiodistes en un conflicte bèl·lic:
  • L'any que vivim perillosament (1982) Linda Hunt interpreta a un fotògraf de premsa, que amb la seva càmera recorre Jakarta a la recerca de notícies.
  • La jaqueta metàl·lica (1987) Després d'una traumàtica instrucció com a infant de marina, Matthew Modine viu la guerra del Vietnam com a reporter de guerra carregant amb una o dues Nikon en plena ofensiva del Tet.
  • Salvador (1986)Un periodista, amb mala sort en els EUA, condueix a El Salvador per fer la crònica dels esdeveniments de la dictadura militar de 1980 ...
  • Les flors de Harrison (2002) Quan un reporter de Newsweek desapareix en la guerra a Iugoslàvia, la seva esposa viatja a Europa per trobar-ho.
  • Triage (2009) Un corresponsal de guerra vuelve antes de tiempo a casa sin su compañero.
  • Sota el foc (1983) Tres periodistes en un triangle amorós estan involucrats en una intriga política durant els últims dies del règim corrupte de Somozoa, Nicaragua, abans de la revolució popular en 1979.
 
4.  Les instantànies resolen o motiven crims en multitud de films negres o policíacs.

  • La finestra indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954) Un accidentat James Stewart, espia al veïnat amb una càmera reflex i un potent teleobjectiu.
  • Una cara con Angel (1957) El fotògraf de modes Dick Avery fa una sessió de fotografia en una llibreria de Greenwich Village. Posteriorment, Avery examina les fotos i veu a Jo en el fons d'un sol tret. Ell està intrigat per la seva aparença única, igual que Maggie Prescott, l'editor d'una revista de moda.
  • Blow up (1966) David Hemmings és un prestigiós fotògraf de modes, que retrata a les més fabuloses models. Però també es veu immers en la resolució d'un misteri, mentre passeja per Londres prenent fotografies més personals
  • Memento (Christopher Nolan, 2000), les fotografies es converteixen en la memòria del seu amnèsic protagonista. Guy Pierce utilitza de forma extensiva les polaroids per generar referències i records artificials en la seva cerca de venjança per la mort de la seva esposa, salvatgement violada i agredida.
  • Alphaville (1965) Lemmy Caution es passeja per la ciutat de Alphaville armat amb una pistola i una camera fotogràfica, i ambdues són disparades a tort i a dret.
  • Llàgrimes negres (1998) Un tímid fotògraf i documentalista, Fele Martínez, és assaltat per dues drogoaddictes mentre passeja a la nit amb la seva càmera. I a partir d'aquí es veu embullat en una complexa relació amb la bogeria.
  • Los ojos de Laura Mars (1978) Laura Mars és una reeixida fotògrafa de moda i publicitat. El Detectiu John Neville assenyala similituds entre el seu art i les fotografies d'escenes de crims reals. Malgrat sospitar d'ella, aviat s'adona que ella no ha participat en cap dels delictes, sinó que pot veure el que està succeint a través dels ulls de l'assassí.
  • Retrats d'una obsesió (2002) Un empleat d'un laboratòri de fotografia s'obsesiona amb una jove familia. 
La finestra indiscreta
5. Biopics i històries reals

  • L'ull públic (1992) Basada en el fotògraf Weegee, que va recórrer Nova York a la recerca de successos amb la seva càmera de 4×5″, preajustada a f/16 i 1/200 s, enfocada a 3,3 metres, i amb un flaix de llums.
  • Retrat d'una obsessió (2006) Fals biopic de la fotògrafa Diane Arbus, a la qual coneixem com a assistent del seu marit, un fotògraf de moda, i que acaba adoptant la professió i un estil personal i característic amb la seva camera de doble objectiu.
  • Photographing fairies (1997) Un fotògraf obsessionat amb tractar de refutar la "fotografies" de les fades fetes per dues nines. Hi ha una altra versió sobre aquesta història verídica. Fairy Tale: A True Story (1997)
  • Les noies del calendari (2003) Relata els esforços per recaptar fons de l'Institut de la Dona per a un hospital local. Decideixen posar nues per a un calendari el que es converteix en una sensació en els mitjans de comunicació.
 
6. Poètiques

  • Amélie (2001) i el seu pretès van recorrent els photomatons de les estacions de ferrocarril de París intentant descobrir qui és el misteriós home que es fotografia en totes elles amb semblant impassible.
  • Smoke (1995) Harvey Keitel munta tots els dies a la mateixa hora la seva Cànon sobre un trípode per prendre una imatge des de la cantonada on té el seu estanc.

Smoke
7. Ciència ficció
  • Spiderman. la tapadora del super-heroi és el seu treball en la premsa com a fotògraf.
  • Soy el numero cuatro (2001) Dianna Agron interpreta a una adolescent en l'institut, amb aspiracions a ser la paparazzi local i s'enamora d'un noi amb superpoders.
     

viernes, 9 de diciembre de 2011

Fotografies trucades

NO TOT ÉS EL QUE SEMBLA

   Sempre es suposa que la fotografia capta un moment exacte i que es inalterable. la validesa de la fotografia com a document irrefutable de la realitat no es va perdre amb l'aparició de les primeres càmeres digitals com caldria pensar, sinó que això és alguna cosa innat al propi mitjà, doncs ja des dels inicis, des de sempre s'ha alterat el contingut original de les fotografies, molt abans de la invenció del programari de retoc. En un principi era per qüestions polítiques i ara és més per estètica.

   El retoc fotogràfic és una tècnica que permet obtenir una altra imatge modificada, ja sigui per aconseguir una millor qualitat o més realisme, o per obtenir una composició totalment diferent que distorsioni la realitat. Per dur a terme aquest procés, s'utilitzen majoritàriament programes informàtics.

   Utilitzant diferents tècniques de retoc fotogràfic és bastant simple millorar la qualitat de les imatges originals processades, aconseguint així un resultat notablement superior en qualitat pel que fa a la imatge original. A més també poden aconseguir-se efectes impactants o simplement corregir diversos errors en les imatges originals. Abans de l'existència de la fotografia en color era molt freqüent emprar aquarel·les líquides o altres pigments per oferir la imatge acolorida. També es retocaven els negatius fotogràfics per eliminar imperfeccions. (Vikipèdia)

   En el blog Scientific American hem trobat algunes fotografies.
EEUU 1865

Stalin 1930
  • Joseph Stalin, es va dedicar a esborrar als seus enemics de les imatges. En aquesta foto, un comisari va ser tret de la fotografia  després d'haber perdut el favor del dictador soviètic.
  • En aquesta fotografia feta pel fotògraf  Mathew Brady, es veu al General William Tecumseh Sherman posant amb els seus generals. Fixau-vos com un nou general va ser afegit a l'escena final!! 
Berlin, 1945
  • Aquesta fotografia publicada a una revista soviètica presa en finalitzar la Segona Guerra Mundial, va ser dràsticament retocada afegint més fum  per potenciar el seu dramatisme i eliminant rellotges extra que portava el soldat que subjecta al que sosté la bandera, per no donar aquesta imatge del pillatge per part de les tropes.
1917
  • Dues joves cusines, Elsie Wright i Frances Griffiths, van fer una sèrie de fotografies que mostren unes petites fades. Aquestes fotos van causar sensació en la seva època , i encara que alguns deien que eren falses, molts van creure que eren reals. Anys després, les cosines van admetre que les fades eren en realitat  figures de cartró que van col·locar en l'escena. No obstant això, van continuar afirmant que havien vist a les fades. Hi ha dues pel·lícula que tracta aquest tema: Fotografiant fades de 1997 i Fairy Tale. A true story de 1997.

1997
  • Després de 58 turistes van ser assassinats en un atac terrorista en el temple de Hatshepsut en Luxor, Egipte, el tabloide suís Blick va pintar digitalment de vermell un toll d'aigua perquè semblés la sang que sortia del temple.
Per veure més fotografies històriques trucades anu al blog Four&six.

jueves, 8 de diciembre de 2011

Agència magnum

Podem llegir a la pàgina web de l'agència fotogràfica Magnum:
   "Magnum Photos és una cooperativa fotogràfica de gran diversitat i distinció on els propis fotògrafs són els seus membres i propietaris. Amb una poderosa visió individual, els fotògrafs de Magnum ens fan una crònica del món i interpreten la seva gent, esdeveniments i personalitats."

        La història de Magnum comença dos anys desprès de la Segona Guerra Mundial, a l'any 1947, quan un grup d'amics i fotògrafs s'uniren per  retratar el mon que s'obria davant d'ells. Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i David "Chim" Seymour, armats amb un nou tipus de càmeres fotogràfiques petites i mès fàcils d'utilitzar varen recorrer el mòn donant-mos una visió que fins llavors era desconeguda. Tràgicament, dos dels quatre fundadors - Capa i Chim - van morir en una dècada cobrint altres guerres.
China. 1948. Henri Cartier-Bresson ©Magnum Photos
ITALY. Naples. 1943, Capa with Rodger. ©Magnum Photos

  Capa, diu George Rodger, "va veure un futur per a nosaltres amb aquesta combinació de càmeres mini i maxi-ment." Es barrejava llavors la idiosincràcia del fotògraf i l'artista que residia en ells. Van trencar els esquemes estètics de l'època i van portar a la fotografia pel cap alt alt de les Belles arts.

     L'agència es va crear com una cooperativa on els fotògrafs es quedaven amb els drets d'autor de les seves obres i les hi venien a les diferents revistes i diaris que estiguessin interessats. Això va ser un gran canvi en la llibertat dels fotoperiodistes, ja que no estaven lligats als dictàmens de les Revistes (Life, etc.) A partir d'ara podien fotografiar les seves pròpies històries i dedicar-li el temps que ells desitjaven. La cooperativa Magnum va possibilitar que els fotoperiodistes documentessin molts dels fets més importants de la història del segle XX.

    Els quatre fotògrafs es van repartir el món: Cartier-Bresson India i Asia, Cappa els Estats Units, George Rodger Africa i David Seymur Europa. I poc a poc més fotògrafs es van unir a aquest gran projecte.
INDIA. Kashmir. Srinagar. 1948.
David Seymur, Paris 1936
Robert Capa, Guerra Civil Espanyola, 1936
George Rodger, Sudan, 1949

George Rodger.


El prestigiat i premiat editor de fotografies anglès Colin Jacobson denuncia que l'Agència Magnum últimament ha permès que s'utilitzin diverses de les seves fotografies en anuncis. Colin sosté que això amenaça els principis originals de l'agència i que crea un precedent perillós.

     "Magnum es famosa por sus objetivos humanitarios. Su nombre es sinónimo de honradez e integridad. Se fundó hace casi 50 años, sobre la base de que la responsabilidad individual del fotógrafo era lo más importante, así como el respeto a los sujetos fotografiados. Ejemplos recientes de publicidad con imágenes periodísticas que emplean las fotografías de Magnum demuestran los problemas que surgen cuando se vuelven a usar imágenes editoriales en un contexto totalmente nuevo y comercial. Los anuncios para Pepe jeans y finanzas Fiat utilizan fotografías de Martin Parr, un miembro relativamente nuevo de Magnum. Estas fotografías constituyen un uso secundario e intencionado de imágenes, alejadas de su propósito y contexto originales, y acompañadas por encabezamientos que conscientemente son insultantes para los individuos representados."

miércoles, 7 de diciembre de 2011

La publicitat còpia al cinema

Sempre hi ha hagut un intercanvi entre les arts, en aquest cas veurem com la publicitat s'inspira al cinema.

Anunci de Gas Natural inspirat en la pel·lícula "Sisè sentit"



La guerra de les galàxies té un gran nombre de fans, per tant és una bona aposta a tenir en compte a l'hora de crear un anunci.


Filant encara més prim Marvel ha creat un anunci copiant l'anunci de Volkswagen Passat.

Per veure altres anuncis inspirats en La Guerra de les Galaxies clicau aquí
Els directors de cinema també s'han aliat amb la publicitat per crear petites joies. Entre els directors reconeguts mundialment trovam: Ridley Scott, David Lynch, Terry Gilliam o Guillermo del Toro.
Guillermo del Toro va dirigir en 1991 un anunci amb la temàtica de l'home llop per a una coneguda marca d'antiàcids.


Anunci de Balay dirigit pel director Julio Medem (2002)

sábado, 5 de noviembre de 2011

El tesoros de nuestros abuelos. Nicolas Henry.

Nicolas Henry

    "La idea era soñar. Por medio de palabras e imágenes. Soñar con la libertad, porque quizá nunca fuimos tan libres como cuando tuvimos inocencia. El fotógrafo y escenógrafo francés Nicolas Henry ha invitado a éstas y a otras personas longevas a echar la vista hacia atrás y reflexionar sobre lo que queda del niño que un día fueron. A tal fin, les propuso un juego: recrear las cabañas en las que hoy guardarían sus secretos, sus tesoros, lo que custodian a buen recaudo y mejor los representa. El resultado es Les cabanes de nos grand-parents (Las cabañas de nuestros abuelos), una bellísima colección de fotografías que componen un retrato de la humanidad através de la vejez.

    Desde el desierto de Mali hasta un jardín de Sydney. Desde el suntuoso palacio de un descendiente de mercaderes en Rajastán hasta un suburbio de Shanghai. Desde los amuletos de un hechicero de Vanuatu, en el Pacífico Sur, hasta la barca de pesca del brasileño Raymundo Germano da Cruz. Un gran teatro del mundo de nuestros mayores. Decorados que narran los sueños que habitan junto a sus jaimas, saris, sombrillas, fotos enmarcadas o libros de páginas amarillentas. La riqueza y la pobreza. La ostentación y el recato. El recuerdo de largas vidas entre praderas, montañas, volcanes, rascacielos, palacios, chabolas y árboles, decenas de árboles viejos y recios, poblados de ramas legendarias y rebosantes de sabiduría. 

    "Todo cambia demasiado deprisa. He querido fijar la historia de un mundo que quizá mañana habrá desaparecido", explica Nicolas Henry desde París. "Naturaleza. Tradición. El significado de la madurez, de la transmisión de valores de unas generaciones a otras. Algunas de estas personas hablan lenguas que sus nietos nunca aprenderán. Pero este proyecto también ha supuesto volver al jardín de la casa de mis abuelos, donde yo jugaba de niño."
  
    Todo empezó en ese mismo hogar de Rambouillet, 50 kilómetros a las afueras de París. Nicolas reprodujo allí en 2003 los escenarios de su infancia y fotografió a sus abuelos dentro de ese rincón de la memoria. Animado por el artista Christian Boltanski, uno de sus profesores en la escuela de Bellas Artes de París, decidió multiplicar aquellos dos retratos representando una escenografía diferente con cada nuevo personaje.
    Eso fue lo que hizo durante 2005 con otros 40 ancianos franceses. También fotografió a decenas de abuelos en sus cabañas durante años mientras participaba en la odisea de Yann Arthus-Bertrand titulada "Seis mil millones de otros", una mirada hacia los habitantes del planeta a través de 5000 entrevistas filmadas en 75 países. Finalmente, entre 2009 y 2010, Nicolas dio la vuelta al mundo con su ayudante Tomás para culminar otros 160 retratos. El proyecto terminará el mes próximo, cuando comience a escribir las reflexiones de los protagonistas de estas imágenes, que tiene previsto publicar en un libro de la editorial Actes Sud. El momento no puede ser más oportuno para reflejar una realidad: avanzamos sin freno hacia un mundo más envejecido.
 

   "Las fronteras son líneas imaginariasque sólo existen en la mente; la tierra debería pertenecernos a todos nosotros", susurra Fadimata desde la noche desértica en Mali. "Nada en la vida es eterno. Hubo días en los que tuve que vender mis zapatos o mi manta, y otros en los que coseché el fruto de la tierra. Los niños son nuestra única riqueza, porque hoy muchos de los grandes árboles han desaparecido", añade Mamoudou desde Burkina Faso. A modo de traviesa despedida, Julia y sus compañeros de partidos de voleibol en Rusia proclaman: "Si el silencio impera, no sentimos nostalgia, simplemente nos consideramos felices por permanecer juntos. Sueño con que algún día mis amigos y yo saltemos en paracaídas vestidos con nuestros uniformes de voleibol. ¡El viento nos hará cosquillas!". (Quino Petit, El País Semanal)


miércoles, 12 de octubre de 2011

Lip dub

Un lipdub o lip dub es pot traduir com a"doblatge de llavis"

La moda del lipdub que ha sorgit en Internet consisteix a gravar un vídeo musical realitzat per un grup de persones que canten en playback mentre sona la música en un reproductor mòbil. Es realitza en un únic plànol seqüencia. No importa la qualitat del so de la presa perquè és en l'edició posterior quan s'incorpora la cançó com a banda sonora.

Amb aquests vídeos, els seus autors, a més de realitzar de forma col·lectiva una experiència creativa, molt divertida i sense complicacions tècniques, solen tractar de mostrar el bon ambient en una institució determinada: universitat, empresa, instituts, pobles, etc. Han adquirit gran popularitat gràcies a les pàgines com YouTube o Vimeo.

Aquests videoclips tenen com a objecte no només deslligar la creativitat, sinó aconseguir l'atenció i promoció entre els usuaris de la Web. Gràcies a les descàrregues que es facin del lipdub i a la promoció que els usuaris realitzin entre les seves xarxes de contactes, la projecció i publicitat de la institució es veurà augmentada per creixes.

Passos per crear un lipdud
• Escollir la cançó
• Localització de l'espai (exterior o interior), prestant molta atenció a la llum
• Storyboard
• Assaig general i Rodatge
• Muntatge final

El lipdub en les empreses

La web està modificant els hàbits i costums i sobretot els hàbits de consum. Aquesta és una dada important que no ha passat desapercebuda per les empreses i les institucions que s'han pujat al tren del lipdub.

El lipdub com a estratègia d'empresa pensada amb una intenció promocional ja s'està duent a terme a diversos països, entre ells Espanya, com a exemple podem nomenar l'aerolínia Vueling i la Departament de Justícia de Catalunya. Es tracta de vincular als usuaris amb la marca, de tal forma que exerceixin un paper actiu en la seva consolidació a través de la promoció de la mateixa a les seves xarxes de contactes.

Les característiques essencials per aconseguir una estratègia de màrqueting són: empatia, espontaneïtat, autenticitat (la gent, producció i situació semblen reals) participació col·lectiva, diversió, innovació i una promoció suficient i adequada.(Germán Piñeiro)

Departament de Justicia


Vueling


El poble de Son Servera (Mallorca)












lunes, 3 de octubre de 2011

Fotomuntatge

     El  fotomuntatge és una tècnica consistent en la unió de fotografies, parts de fotografies i/o productes impresos en un collage. Els  fotomuntatge solen servir per obtenir imatges que no es podrien capturar amb una foto natural.


     El fotomuntatge va ser un dels primers elements de transgressió de l'objecte fotogràfic, els creadors del segle XX van veure que d'aquesta manera es podia manipular la realitat. La superposició de fotografies i el canvi de context va ser un dels recursos més utilitzats en aquesta època, tant en els cercles artístics, com en el comercial o en l'àmbit politic. El fotomuntatge servia també per fer critiques socials, polítiques o artístiques. O tot lo contrari, com a  propaganda política

     L'art del fotomuntatge va ser introduït pels dadaistes com a mitjà artístic en els anys 1920 a Berlín, Alemanya.  Els seus màxims exponents varen ser:  John Heartfield, Hannah HöchRaoul Hausmann, George Grosz i Johannes Baader.

Hannah Höch

Raul Hausmann
John Heartfield

"Una de les principals vies d'aplicació del fotomuntatge durant la dècada dels 1920 i dels 1930 fou la publicitat i la producció gràfica en general (portades de revistes, de llibres, postals, etc). El fotomuntatge permetia manipular el producte, ubicar-lo en llocs imaginaris, situar-lo en situacions hipotètiques, relacionar-lo amb elements que denotessin el seu ús o que li aportessin un valor afegit capaç de seduir al consumidor. També permetia crear composicions suggerents on uns fragments d'imatges es fonien amb les altres per connotar diferents sensacions. Aquest procés permetia trobar els recursos pertinents per a representar idees més o menys abstractes, crear escenaris ficticis tot juxtaposant elements, relacionant-los, oposant-los o comparant-los i, també, permetia aconseguir imatges amb un alt component narratiu. Aquestes possibilitats afavoriren el seu ús publicitari, no tan sols per a anunciar productes sinó també en la publicitat institucional o en la propaganda política." Per saber més anau al link Dadá i els fotomuntatges.

     Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme, en la poca importància posada en l'objecte d'art final i en l'ús del collage i del fotomuntatge.

Richard Hamilton
Andy Warhol
     Hi ha molts d'artistes contemporanis que fan servir el fotomuntatge com a recurs artístic, per exemple: nicolas-de-lekuona, jesse draxler, Julia Fullerton, Joan Fontcuberta, etc.

Joan Fontcuberta. Levitació.

viernes, 9 de septiembre de 2011

Minimalisme en la Publicitat

Quan la creativitat es troba amb la simplicitat. Crear una idea minimalista i efectiva és una tasca molt difícil, és necessita una idea molt brillant. Fixau-vos en aquests anuncis que he trobat al bloc Coloribus.

Menjar japonè. Servit a partir de les 11.

 Heineken. Red Social des de 1873.  

Whiskas menjar de moix.

 El suport a les víctimes d'abusos sexuals.


martes, 6 de septiembre de 2011

Imatges subliminals

    Des que la persona s'aixeca al damatí és estimulada per constants missatges visuals i sonors. Els diferents mitjans de cominicació han fet servir alguna vegada els misatges subliminals, sobre tot en l'àmbit de la publicitat.

    Però què és un missatge subliminal, o imatge subliminal?  Segons Wikipèdia: Un missatge subliminal és una senyal o missatge dissenyat per passar per sota (sub) dels límits normals de percepció. Pot ser per exemple, inaudible per a la ment conscient però audible per a la ment inconscient o profunda; pot ser també una imatge transmesa d'una manera tan breu que passi desapercebuda per la ment conscient però així i tot, percebuda inconscientment. Cal destacar que un consens gairebé total entre psicòlegs i investigadors va arribar a la conclusió que els missatges subliminals no produeixen un efecte poderós ni durador en el comportament.



L'ingredient subliminal preferit (com gairebé tots els missatges d'aquest tipus), tracten sobre temes sexuals, i moltes vegades ho podem apreciar de manera simple i explícita, com a la primera imatge, o a moltes altres amb una certa ambigüitat.




lunes, 29 de agosto de 2011

El SOL 2011

La darrera edició d'aquest festival de publicitat va ser al maig de 2011. Aquí podràs accedir a les companyies que van aconseguir alguns dels guardons, i als anuncis premiats. Palmarès.

La Sra Rushmore  és un nom de ficció, però a qui l'agència publicitària l'ha construit una casa. Entra a la seva pàgina web i passetja't pel seu pis. El seu anunci guanyador a SOL ha estat  "Gestoria de nombres"  d'Aquarius.



És molt interessant entrar i veure els dissenys de les pàgines web d'aquestes Agències de Publicitat. El Laboratoriosaatchi & saatchi, DDB España  , Villarrosàs (Verí,  La boda más pura), Leo Barnett (Fiat) o Santamarta ( American Nike)

Els anunciants usen les xarxes socials i internet per interactuar amb un producte. En aquest certàmen hi trobam dos exemples: La Despensa Ingredientes Creativos  (Pequeño y poderoso, SKIP) on es fa un experiment amb un llançol i a sa pàgina web pots fer-hi un seguiment. S'altre exemple és de Doubleyou amb l'ajuda de Hotmail el protagonista conquistarà a la seva al·lota 30 días para conquistar a Julia.

La companyia mexicana Circus marketing (Axe), la filial argentina de Y&R  (cerveza Quilmes) o la filial portuguesa almaBBDO.
 
Shackleton, amb l'anunci de Spanair per Nadal "Equipaje inesperado" (Pequeño y poderoso)



McCann Erikson . El seu anunci guanyador en SOL ha estat per Cuatro sentidos de Campofrío.
Ogilvy amb l'anunci  El último libro del mundo, aquest anunci s'ha fet per una llibrería a Mèxic, que té una altra campanya molt interessant per fer lleguir a la gent al metro: Metrolibro

Anuncis solidàris
Germinal Comunications: Médicos sin fronteras té com a protagonista del seu anunci al director de cine J.L.
 Berlanga. Pastillas contra el dolor ajeno

 Pagès BBDOYo nado con Marcos
JWT amb les campanyes per Cruz Roja Mexicana i Unicef per Haití



Gap's es una agencia publicitària que fa molta feina per ajuntaments o comunitats autònomes, mirau-vos aquest video de quant valen les coses que s'espenyan a la ciutat de Pamplona: Civismo 

He trobat tres llocs molt interessants que tractan sobre spots publicitaris:
  1. Solospots. En aquest blog trobaràs diferents anuncis comentats. També té una pàgina a youtube Solospots.
  2. Coloribus és un arxiu de publicitat mundial. 
  3. Los mejores anuncios de televisión. És una pàgina molt interactiva.

viernes, 26 de agosto de 2011

Martin Vaugh.

Martin Waugh combina art i ciència per capturar la  infinita bellesa dels líquids.

   Els usos creatius de l'alta velocitat de fotografia fan possible capturar les àgil corbes de líquid. Variant la grandària, velocitat i posició de gotes, així com el color, la viscositat i la tensió superficial, Martin crea un panorama de color, moviment i la intriga.


El propi Martin Waugh diu:
    Les Líquid-Escultures són els fluids en moviment, congelades en el temps per un centelleig de llum. Aquestes són les gotetes presenciades durant la seva descomposició. Jo orquestro aquestes escultures de precisió deixant-les caure amb una sincronització precisa. Atès que la naturalesa segueix el seu curs, jo fotografio el desplegament de les formes utilitzant una càmera digital i un flaix electrònic.

Instig a la multitut de formes amb la variació de la gotes de trajectòries i manipular les seves propietats físiques. Color, viscositat i la tensió superficial es controlen amb tint, la glicerina i sabó.



Els fluids en moviment fascinen els meus sentits. Assec el seu àgil i fàcil corbes: les estructures que traduïen un perfecte equilibri de forces dinàmiques. Que fa pessigolles a la memòria física, com un perfum evoca un oblidat barreja de sentiments".





jueves, 25 de agosto de 2011

Alan Sailer. Instants impossibles

La majoria de voltros probablement heu vist la famosa imatge de la poma de Edgard Edgerton que es va disparar i fotografiar amb una càmera d'alta velocitat.


Dons el fotògraf californià Alan Sailer ha convertit aquesta tècnica en el seu leitmotiv. Es dedica a fotografiar instants impossibles de percebre per a l'ull humà en objecte del seu art. Va començar a experimentar amb la fotografia d'alta velocitat a finals del 2008 i té una pàgina a la xarxa social de fotografies Flickr on penja els seus treballs i explica tot el procés.

Li agrada disparar amb un rifle d'aire. Ha creat un sistema que li permet capturar el moment exacte que el projectil perfora l'objecte (flors, fruites, objectes nadalencs, ...) creant una imatge en fotografia d'alta velocitat.

 
Alan Sailer tracta abans els seus objectes per poder fer més impressionant la seva fotografia en el moment just moment de l'impacte. Les flors o fruites per exemple les congelar en nitrogen liquit, i els adorns nadalencs per exemple els emplena amb líquids com pintura.
 En el programa de TV3 Espai Internet podeu veure una notícia sobre aquest fotògraf.