Alecio de Andrade

Alecio de Andrade (Río de Janeiro 1938- Paris 2003) Fotoperiodista, col.laborador de la prestigiosa agencia Magnum.

Andrade. Paris, 1975

 El Louvre i els seus visitants. Exposició a la Casa de América a Madrid.

   "La muestra El Louvre y sus visitantes, de Alécio de Andrade, un fotógrafo que desde 1964 y durante casi 39 años recorrió las salas del Museo del Louvre, tomando más de 12.000 fotografías. Cada una de ellas, usando como armas el sentido del humor y la ternura, revela tanto la apropiación de los espacios del museo por el público, como las relaciones, a veces insólitas, que se establecen entre los visitantes y las obras de arte". Extracte de la revista hoy es arte.
 

Andrade retata la reacció del pùblic en front de les obres d'art penjades en un dels millors museus del món.. Ja no és l'obra d'art lo important, sino els espectadors, els protagonistes de la mirada de l'artista. Canvia els papers establerts. L'espectador pasa a ser una obra penjada al museu.

A l'exposició podem gaudir de les Tres Gràcies de Jean-Baptiste Regnault amb companyia de tres monjes, o de dos nins, el major "explicant-li" al més petit l'obra d'Ingres Una odalisca.

Cercadors a internet

   Un motor de recerca, també conegut com a cercador o browser és un sistema informàtic que busca arxius emmagatzemats en servidors web. Un exemple són els cercadors d'Internet, quan es demana informació sobre algun tema. Les recerques es fan amb paraules clau o amb arbres jeràrquics per temes; el resultat de la recerca és un llistat d'adreces Web en els quals s'esmenten temes relacionats amb les paraules clau buscades.

   Avui dia Internet s'ha convertit en una eina per a la recerca d'informació ràpida, per a això han sorgit els cercadors que són un motor de recerca que ens facilita trobar informació ràpida de qualsevol tema d'interès, a qualsevol àrea  i de qualsevol part del món. Wikipèdia.

Alguns cercadors més comuns:

• Google
• Yahoo España
• Terra 
• Hispavista
• Cercat 

   Activitat a realitzar amb Google. Aqusta mateixa activitat és pot realitzar amb altres cercadors. Segueix les pases donades a continuació:

1. Obrir la pàgina Google.

2. Escriure la paraula "retrat". La pàgina s'obre i ens dona tot lo que s'ha trobat damunt la paraula.

3. Seleccionar la paraula Imatges. Veuràs com apareixen imatges de retrats.

4. Fer click damunt la paraula "Búsqueda avanzada". S'obrirà una nova finestra.

5. Fer els següents canvis als paràmetres de la imatge:

• Major que 800x600
• Quadrades
• Arxiu JPGE
• Blanc i negre

i pitjar el botó de Cercar a Google.

6. Veuras com han canviat les fotografies. Has de seleccionar una de les imatges.

7. El darrer pas és el de Guardar i desar. Canvia el nom i escriu "retrat". Desa-ho en el teu escriptori.

Molt bé.

Plans cinematogràfics

   Ens trobem davant una terminologia d'origen cinematogràfic, usada posteriorment en fotografia, historieta i il·lustració. En el llenguatge audiovisual, el plànol és la perspectiva dels personatges, objectes i elements de les imatges tal com els capta l'observador des d'un lloc i un angle determinats.

   El plànol és la unitat bàsica narrativa d'un film o programa audiovisual. Els diferents plànols estan determinats per la distància de la càmera al subjecte que va a ser fotografiat, l'espai que envolta al personatge és menor com més a prop se situï la càmera. Cada plànol aporta significats descriptius, narratius i expressius diferents.

   Bàsicament, el plànol sorgeix de la necessitat de seleccionar l'espai real, és a dir, l'enquadrament. És necessari seleccionar l'espai real per a quin l'espectador rebi la informació concreta que necessita, o que volem que rebi. Segons com seleccionem el contingut d'aquests espais obtindrem diferents tipus d'imatge en els nostres plànols, que podem veure a continuació. 


 A.  Enquadrament

1. El plànol panoràmic mostra un gran escenari o una multitud. El subjecte o no està o bé queda diluït en l'entorn, llunyà, perdut, petita. Té un valor descriptiu i pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la solitud de l'home enfront del mitjà. Es dóna així més rellevància al context que a les figures que es filmen. També s'utilitza per mostrar els paisatges.  En ell els personatges tindran menys importància que el paisatge. Per exemple, una cabanya en el bosc vista des de lluny. Les persones es veuran petites.
2. El Plànol general (P.G.) presenta als personatges de cos sencer i mostra amb detall l'entorn que els envolta. Abasta gran part de l'escenari natural o decorat. Integra als personatges en el seu ambient. S'utilitza per començar una escena o per situar una acció.
3. El Plànol conjunt (P.C.) és l'enquadrament on apareix dues persones.  Podria ser un exemple una conversa.
4. El Plànol americà (P.A.), o també denominat 3/4,  retalla la figura pel genoll, aproximadament, per mostrar l'acció de les mans. S'utilitza des dels westerns perquè les botes de cuir originals per als vaquers eren un cost molt gran i innecessari per a la producció de la pel·lícula.
5.  El Plànol mitjà  (P.M.) capta el cos des del cap fins a la meitat del pit. Aquest plànol ens permet aïllar una sola figura dins d'un requadre. Limita òpticament l'acció mitjançant un enquadrament més reduït i dirigeix l'atenció de l'espectador cap a l'objecte. Els elements es diferencien millor i els grups de persones es fan recognoscibles i poden arribar a omplir la pantalla. És la distància adequada per mostrar la realitat entre dos subjectes, com és el cas de les entrevistes.
6. El Primer plànol (P.P), en el cas de la figura humana, recull el rostre i les espatlles. El rostre del personatge omple la pantalla. Aquest tipus de plànol, igual que el Pla detall i el Primeríssim primer plànol, es correspon amb una distància íntima, ja que serveix per mostrar confidència i intimitat respecte al personatge, per tant té la facultat d'introduir-nos en la psicologia del personatge.
7. El Pla detall (P.D.), Només mostra en la seva maxima expresió a un objecte. En aquesta part es concentra la màxima capacitat expressiva. Serveix per emfatitzar algun element d'aquesta realitat. Destaca algun detall que d'una altra forma passaria desapercebut i fa sentir a l'espectador tenir més interès, i permet veure una figura, persona o objecte de mes a prop per a major *fijacion. Per exemple: plànols d'objectes o subjectes, flors, un nas, un ull, un anell, etc.

Imatge treta de elblogaudiovisual

 B. Angulacions de la càmera: Els plànols anteriors poden variar segons l'angle en el qual es col·loca la càmera en relació a l'objecte. La càmera, en general, se situa a l'altura dels ulls de la persona, però també es pot col·locar de moltes formes:

• Plànol en Picat: Quan la càmera està sobre l'objecte, en un cert angle. L'objecte està vist des d'a dalt. Sol emprar-se de vegades per destacar aspectes psicològics, de poder, etc.
• Plànol en contrapicat: Al contrari que l'anterior, la càmera es col·loca sota l'objecte, destacant aquest per la seva altura.
• Plànol aeri o «a vista d'ocell»: Quan la càmera filma des de bastant altura: muntanya, avió, helicòpter, etc.
• Plànol frontal: Quan la càmera està en el mateix plànol que l'objecte.
• Plànol zenital: Quan la càmera es troba en la vertical respecte del sòl i la imatge obtinguda ofereix un camp de visió orientat d'a dalt a a baix.
• Plànol nadir: la càmera se situa completament per sota del personatge, en un angle perpendicular al sòl.

Mabel Poblet Pujol

Artista cubana, cienfuegos 1986.

La cara, el cos i les mans de Mabel estan presents en tota la seva obra. És una visió personal, introvertida, sovint silenciosa. Ella mateixa ens explica en una entrevista:

"La fotografía me permite reconstruir sucesos, que sirven como recordatorio de imágenes de familiares ausentes, difusas en mi mente por el transcurrir del tiempo. La serigrafía es una técnica del grabado, muy eficaz para la reproducción seriada de esas fotografías, la cual ofrece inmediatez y permite manufacturar la obra. Por su parte, la utilización de la luz emana un misticismo, al tiempo que establece un juego ilusión-realidad, que al menos a mí, me seduce." artículo de Roberto Chile Cuba debate 7 Diciembre 2010  

En aquesta obra on juntam la fotografia i l'escultura, veim un conjunt d'ulleres com si estiguesin a una òptica, però amb la diferència de que aquí ja ens venem amb els ulls "possats".

Ernesto Mateo Rancaño.

Ernesto Rancaño, La Habana 1968. Artista plastic cubà.
En aquesta secció ens interesa especialment la seva sèrie d'obras mixta titulada "Abrazos partidos". Fixau-vos en la força que té una imatge aparentment senzilla, casi igual entre elles, quan l'artista l'altera amb unes pistoles (En defensa propia) o uns ulls que ens miren de forma penetrant (Pasado imperfecto). Poden parèixer àngels, peró sòn més bé gent que ens transmet un missatge de dolor.

Selecció d'obres de la sèrie: Abrazos partidos.Tècnica mixta. 2009/10

A cubadebate  podem llegir una entrevista a l'artista, de la qual hem tret un petit fragment. Si voleu apendre més d'aquest artista i veura altres de les seves obres anau a la pàgina web.

-Ranca, tu serie “Abrazos prohibidos” provoca sensaciones e interpretaciones disímiles en el espectador, ¿cómo surgió esta idea? ¿cuánto traen de ti cada una de las piezas que la componen?
-Hará media década, comencé un camino hacia las zonas más gélidas de mis semejantes. Los primeros pasos al dominio de los abrazos perdidos: encontré sus prisiones, las miradas que no miran, a los que prefieren dormir que soñar, a los que tienen que pedir permisos, a las madres que le cantan a sus hijos “duérmete que esta mañana está más triste el Sol”, a los que ya no querían la memoria, los de la última bala, y sobre esos pasos, encontré el abrazo más grande del mundo, que es el de la pena ajena que se vuelve propia y que habita en la esperanza, y encontré por fin, al abrazado, y eso dibujé. Y convertí la pena ajena en propia.

-En los últimos tiempos se percibe en tus obras una preferencia por el blanco y negro. ¿A qué se debe esta ausencia de color?

-La ausencia de color para mí es directamente proporcional al dolor y esta nuevas obras traen dolor.