Documental: Història de la fotografia. Reporters de guerra.

Yeugeni Khaldei

Respon a les següents preguntes del qüestionari del documental de la sèrie "Història de la fotografia" vist a classe:

Reporters de Guerra

Pots consultar qualsevol pàgina web per contestar les preguntes. A la pàgina de Youtube pots trobar el documental fraccionat en tres parts:


Part 2
Part 3

Practica la fotografia.

     Hauras de fer una fotografia de cada secció proposada a la fitxa. Les fotografies les hauras d'enviar al correu electronic del teu/teva professor/ra. Cada fotografia s'anomenarà de la següent manera: teu llinatge_titol.

TEMES: Autoretrat, Color, Enquadrament, Il·lusió òptica, Joguines,  Ombra, Perspectiva, Retrat (PP i PG), Paisatge, Solitud, Textura i Bodegó.

Fotografies fetes pels alumnes. 

Autoretrat.

Perspectiva.

Textura.

Ombra. Nuria G.

 Enquadrament. Nuria G.

Anime.

Los abuelos del Anime japonés és un article molt interesant redactat per J. Cortijo.

"Según los arqueólogos cartoon, el género nace en 1917 gracias a la conexión entre la narración con imágenes tradicional (kamishiba) y los primeros pioneros occidentales como Emile Cohl o Winsor McCay (autor de «Little Nemo», 1911, y«Gertie el dinosaurio», 1914) que aterrizaron en el país del Sol Naciente. Maestros como Oten Shimokawa, Sanae Yamamoto o Seitaro Kitayama (con su heroico Momotaro nacido del interior de un melocotón) marcarían las bases de las primeras obras de relevancia, como «The Stolen Lump» (1929), hechizado cuento de hadas que entronca con la milenaria raza «tengu» de seres alados, sobrenaturales y monstruosos."

The stolen lump (1929), de Seitaro Kitayama

 

Our Baseball Match (1931), de Chuzo Aoji

Ugokie-ko-ri-no-tatejiki (Fox y Asia la trampa en sí) de Ikuo Oishi, 1933

Galeria de color.

La pàgina web the National Geography té un apartat dedicat a 
la fotografia i el color.

Qüestionari: El negatiu.

Respon a les preguntes que trobaràs en el qüestionari:

 El negatiu

Per respondre a les preguntes pots consultar els següents links:

• El negatiu  
• Rayograma 
• Història de la fotografia. Inicis.

Levitar

S'ha posat de moda treure fotos levitant.

Com s'aconsegueix això? Doncs amb:

•  una càmera de fotos, 
•  un trípode
•  i un bon llit.

Cinc passos per fer les fotos levitant damunt un llit.

 
     L'altra opció és donar bots, però és més difícil de controlar. Natsumi Hayashi es dedica a retratar-se levitant i les seves imatges són espectacularment etèries.

Natsumi Hayashi

Cartells de pel·lícules

El cartell és un suport de la publicitat. 

    El cartell consisteix en una làmina de paper, cartró o un altre material que s'imprimeix amb algun tipus de missatge visual (textos, imatges i d'altres tipus de recursos gràfics) que serveix d'anunci per difondre certa informació o promocionar un producte, un esdeveniment, una reivindicació o qualsevol tipus de causa. Solen formar part d'una campanya publicitària més àmplia.

Els cartells  immortalitzan en una imatge estàtica el sentiment i l'atmosfera de la pel·lícula.

Cartell de cinema és el cartell que s'usa per a la publicitat d'una pel·lícula.

• Els estudis moltes vegades imprimeixen diversos cartells que varien en grandària i contingut a causa dels diversos mercats nacionals i internacionals. 
• Els cartells cinematogràfics solen incloure imatges dels actors principals o escenes significatives de la pel·lícula; a les quals se superposen textos que en general contenen el títol de la pel·lícula en lletres de gran format, i amb diferents grandàries, segons l'estratègia comercial que es desitja seguir, els noms dels actors principals i del director. 
• També poden incloure algun tipus de frase promocional, la data d'estrena o altres informacions (com, si escau, els premis obtinguts).

     Els cartells de cinema són part de la campanya publicitària de la pel·lícula, per tant, es mostren dins i fora de les sales de cinema, i en altres llocs del carrer o en les tendes. Les mateixes imatges apareixen en l'àlbum de premsa dels exhibidors de la pel·lícula i també es pot utilitzar en els llocs Web, en la portada del DVD, volants, anuncis en periòdics i revistes, etc.

     Els cartells de cinema s'han utilitzat des de les primeres exhibicions públiques de cinema. Van començar com a publicitat exterior llistant el programa de les pel·lícules. Al començament de 1900, es van començar a utilitzar les il·lustracions d'una escena  o diverses escenes de la pel·lícula. Altres cartells de pel·lícules han utilitzat la interpretació artística d'una escena o fins i tot el tema de la pel·lícula, representada en una àmplia varietat d'estils artístics.

Títols de crèdit

Els títols de crèdit ens donen la primera impressió de les pel·lícules que anem a veure.

     Els títols de crèdit neixen amb el cinema mut, quan apareixen els primers rètols en les pantalles són merament informatius, encara que se'ls reserva el dret a ser decoratius realçant-los amb sanefes i vinyetes. Aquests cartells es realitzaven sobre cartolines o taules de color negre en les quals es dibuixava les lletres mitjançant pinzells en color blanc per millorar el contrast i la llegibilitat del text. Es fotografiaven i s'incorporaven a la pel·lícula. El gabinet del Dr. Caligari,  Llums de la ciutat.

     Cent anys més tard, aquest text ha passat de ser informatiu a cognitiu i d'estàtic a dinàmic, i en un element clau que defineix, des del principi, el caràcter d'una pel·lícula.

    Moltes vegades són treballs sense acreditar!! Els productors no els donaven importància al principi, per exemple no sabem qui va dissenyar els títols de crèdit de pel·lícules tan conegudes com: Ben Hur, Irma la dolça o La festa (tipografia pop).

    "Los titulos de creditos son los rótulos que aparecen al principio y al final de la película, se utilizan para recoger los nombres de los actores y otros profesionales que han trabajado en ella, así como otras informaciones sobre dicha película. (...)
     Los títulos de crédito pueden utilizar todo tipo de materiales: imágenes fijas o en movimiento, fotográficas o de animación, abstractar o figurativas, música de cualquier procedencia, etc. Pueden utilizarse todo tipo de materiales, pero la información que deben transmitir (los nombres de actores, director, productor, etc.) debe hacerse de forma escrita.
     Se pueden concebir como parte de la obra audiovisual, ya sea a modo de introducción, un cometario de la misma o algo autónomo del film. Son una parte más que se acopla con muchas otras partes al criterio del director, que es él en sí el que dirige al diseñador a la idea que tiene en mente. A los títulos de créditos se los podría considerar como una parte integrante del conjunto de la obra, pero también se los podría considerar como una obra ligada al producto audiovisual pero a la vez autónoma. Es algo contradictorio considerar a los títulos de créditos como algo separado de el film, ya que en verdad esta totalmente unido a la película, incluso hay veces que se superponen a la imágenes de la película." Diloengrafico 

      El programa  La aventura del saber de TVE va dedicar dues emissions a aquest tema: Historia de los títulos de crédito en el cine  i Títulos de crédito II.  Es poden visionar a la seva pàgina web.

Co·locació dels Titols de crèdit. En un llargmetratge hi ha dues seqüències de títols de crèdit:

• una al principi.  En la seqüència de crèdits inicials es mostra el nom de les persones sense les quals la pel·lícula no hagués estat possible: director, productor, escriptor i actors.
• una altra al final de la cinta. Els crèdits finals es detalla tot sobre la producció del film –nom dels tècnics, ajudants, maquilladors; banda sonora, tipus de so, lloc de rodatge, etc: Sherlock Holmes,  Wall-E , Ratatouille. De vegades el director deixa una escena final intercalada en el títols de crèdit del final per que la gent no s'en vagui fins al final....The End.

Per què els títols de crèdit no es presenten recitats per una veu? Es demana Fernando Labaig. Potser, ens diu, hagin confluït diversos factors perquè això no sigui així.

1. Els primers anys del cinema no existia el so i els títols de crèdit necessàriament havien de ser escrits.
2. La falta d'interès per una activitat que es considerava necessària però irrellevant, impedia que existís la menor pressió cap als canvis o la millora.
3. Si fos una veu la que ens anés dient tots i cadascun dels noms, el resultat seria molt més llarg i pesat.

 Dissenyadors de Títols de crèdits reconeguts.

1. Saul Bass (1920-1996). És el gran dissenyador de títols de crèdits. Va ser ell, qui va demostrar que els primers minuts d'una pel·lícula tenen una gran importància ja que són els que donen la primera impressió. La carrera de Bass en el disseny de títols de crèdits s'estén de 1954 a 1995. La força de Bass radica en la seva capacitat de trobar el detall que pot resumir la pel·lícula i li restitueix de manera moderna i gràfica. Exemples: Carmen Jones, L'home del braç d'or, Vertigen, Psicosi, Perseguit per la mort, Anatomia d'un assassí, West side story, Un dels nostres, Casino.
2. Robert Brownjohn (1925 - 1970) Va ser molt reconegut per la barreja que feia amb les formes del disseny gràfic i la cultura pop. En els títols de crèdit va implementar i va manipular la tipografia atorgant a la paraula un grau emocional. És conegut pels títols de crèdit de les pel·lícules de James Bond ( Des de Rússia amb amor  o  Goldfinger ),
3. Maurice Binder (1925 - 1991) Pel·lícules de James Bond: Va aconseguir captar l'atenció dels productors de l'Agent 007 amb el seu treball en "Pàgina en Blanc" (1961). Començant en 1962 amb la "Dr. No" i acabant amb "Llicència per matar" (1989) va deixar la seva marca en tota la sèrie.Va començar amb un disseny de punts molt modern per a l'època.
4. Daniel Kleinman.  Discípul de Murice Binder, va demostrar el seu talent en els anys 90' . Es va encarregar dels títols de "GoldenEye" caracteritzant-los per l'aparició de temes de la pe·lícula, "El demà mai mor" , el va bombardejar  amb una sobrecàrrega d'imatges amb la idea que el que es veu a primera vista és diferent del que és realment, i per a "Casino Royal" va usar una seqüència realitzada en Flash.
5. Pablo Ferro (1935) Va introduir tècniques basades en el "Quick Cut" (inventat per ell i que consisteix en un ràpid muntatge d'imatges i tipografies imperfectes) i el "Stop Motion" avançant-se a la seva època. Va ser pioner en la utilització de fotogrames en moviment en televisió. Stanley Kubrick li va contractar perquè fes el tràiler i els espots de  Dr. Strangelove (Telèfon vermell: volem cap a moscú) (1964). En els títols de crèdit de  El cas de Thomas Crow va usar per primera vegada al cinema les múltiples pantalles.
6. Donen Perri. Encara que és desconegut per a molts cal destacar que molts dels dissenyadors actuals o han estat ajudants o alumnes seus. La seva aportació més destacada són els títols de crèdit inicials de "Star Wars" (1977), els quals van ser molt criticats en la seva estrena per contenir només informació narrativa.
7. Jean Fouchet va fer la de la pel·lícula "L'Homme de Rio" convertint-se en una de les seves millors seqüències en ser una de les més innovadores. En 1967 va realitzar "Woman Times Seven" de la qual la hi va dir que era la "creme de la creme" dins dels títols de crèdit. 
8. Stephen Frankfurt (1933) Matar a un rossinyol (1962), Aquesta seqüència és una pel·lícula abans de la pel·lícula ja que fica la pel·lícula en la ment d'un nen. Amb aquesta seqüència es va convertir en un dels creadors que més han influït en la nova generació de dissenyadors de títols. 
9. Wayne Fitzgerald: Autor de Bonnie & Clide (60s), va col·laborar durant molts anys amb Francis Ford Coppola ( El padrí II,  La conversa ).
10. Juan Oreste Gatti (1950). Trobam tres elements fonamentals : el còmic, la moda i el grafisme en l'obra de Gatti quan  dissenya els títols de crèdits de les pel·lícules d'Almodóvar.  La seva col·laboració comença a partir de 1988 des de "Dones a la vora d'un atac de nervis"  fins a "La mala educació". Els seus treballs amb Almodóvar es comparen amb els quals Saul Bass va fer per Hitchcock. L'ús de la fotografia, la serigrafia, la premsa, la barreja de reproduccions fixes amb altres animades,  la fragmentació de les formes, de les lletres, la tècnica del muntatge i de el “collage” es troben ja en les creacions dels Estudis Gatti. Exemple: Hable con ella
11. Woody Allen. Les  pel·lícues de Woody Allen són fàcilment recognoscible pel seu disseny gràfic que són, ni més ni menys,  els títolssón de crèdit, que des de Annie Hall han portat una marca: fons en negre, font EF Windsor Elongated en blanc i música de Jazz,  Manhattan.
12. Kyle Cooper (1962). Un dels dissenyadors més importants de l'actualitat i fundador d'una de les més reconegudes empreses de títols de crèdit i disseny grafic, Imaginary Forces, i  responsable principal de l'empresa Prologui. És un dissenyador incansable i creador de, entre uns altres, els crèdits de Seven, Spiderman, Tron Legacy, o Rango.

Algunes mostres molt interesants: Delicatessen, Atrapame si puedes, Superman, Juno, Balada triste de trompeta, Snatch, Sin City, El bo, el dolent i el lleig,

Versions

• Ocean's Eleven (1960, by Paul Bass) i Ocean's Eleven (2001)

Una curiositat
     La pantera rosa és un personatge dels anys 60 que va ser creat específicament per als títols de crèdit de la pel·lícula La pantera rosa (1963) creada per De Patie i Freleng, perquè el seu director, Blake Edwards pensava que resultarien més atractius amb algun tipus de personatge animat. El personatge es va fer tan popular que la distribuïdora de la pel·lícula, United Artists, va decidir crear una sèrie animada protagonitzada per aquest personatge. La sèrie va néixer en 1964 i va tenir molt èxit, el primer dels seus episodis, titulat The Pink Phink fins i tot va guanyar un Oscar.

Enllaços a las web d'algunes de les més importants empreses de títols de crèdit:

• Imaginari forces
• Prologue
• Yu+co
• Picture Mill
• Voodoodog
  

Links per consultar 

titulosdecredito
Watch the titles 
a brief history of titl design
Art of the title , en aquesta pàgina trobam un montatge visual de diferents títols de crèdit de pel·lícules i sèries de TV.

Sempre hi ha algú que crea una llista per a qualsevol motiu imaginable. FilmAffinity té una per a les pel·lícules amb els millors títols de crèdit. El dolent és que només et dóna la fitxa tècnica i no el link de la pel·lícula.

Dibuixar amb llum II.

Fotografies realitzades pels alumnes amb una petita llinterna. L'explicació del tema la podeu trobar a Dibuixar amb llum I.

El fotomuntatge i la publicitat

     El tractament d'imatges digitals ha permès ampliar de manera considerable les possibilitats de combinació i manipulació d'imatges que, des dels inicis de la fotografia i sobretot durant el segle XX, s'havien aconseguit mitjançant el collage, el fotomuntatge, el colorejat de les fotografies o el retoc dels negatius. El fotomuntatge utilitzat en publicitat permetia manipular persones i objectes, descontextualitzar-los, relacionar-los amb d'altres elements, inventar escenes i jugar amb la seva grandària i col·locació.
 

Garrigosa

     Actualment molts anuncis gràfics o cartells estan fets a partir de muntatges fotogràfics realitzats digitalment que permeten tota mena de manipulacions i aplicació d'efectes visuals, que per un costat han ampliat les possibilitats plàstiques dels muntatges però també la capacitat i els recursos per intentar fer arribar un determinat missatge al públic, seduir-lo i fer que adquireixi el producte.

Anuncis

     Crear un fotomuntatge avui dia és una tasca molt fàcil amb l'ajuda dels ordinadors, ja que existeixen programes que faciliten aquesta tasca, alguns d'ells són: Adobe Photoshop o GIMP. Amb aquests programes s'aconsegueix un treball precís i ràpid, es fa digitalment, oblidant les retallades i disimulant els fragments fusionats. Desapareix l'encant de les imatges trobades i retallades guanyant en precisió i naturalisme.

El fotomuntatge i la publicitat

Fotomuntatges dels alumnes

 

Fotomuntatges creats pels alumnes a partir de les idees tretes de la noticia publicada: Fotomuntatge

Fotonovel·la

     Una fotonovel·la és una narració en fotografies. Constitueix un gènere editorial bastant conegut a Europa als anys 70-80, on va tenir un públic principalment femení, sobretot perquè tracta gairebé sempre arguments sentimentals.

     La fotonovel·la està relacionada amb el còmic i el cinema. Igual que el cinema i el còmic, la fotonovel·la part d'un guió que constitueix la trama narrativa i es recolza simultàniament en imatges, diàlegs i comentaris d'una veu en off.

• Amb el còmic comparteix moltes similituds gràfiques i estructurals: la pàgina està dividida en vinyetes, els diàlegs apareixen en globus de diàleg, etc.

• Amb el cinema comparteix: joc amb diferents plans, camp/contracamp, nit americana, etc.

     Crear una fotonovel·la requereix doncs coneixements tant d'escriptura de guions i diàlegs com de fotografia, a més de les competències pròpies del món editorial: organització d'un projecte, treball amb tots els professionals que intervenen, composició i tractament digital de les imatges, impremta, etc. Com s'utilitzen fotos enlloc de dibuixos, el procés exigirà també la intervenció d'actors.

     La fotonovel·la destacava pel llenguatge senzill que manejava i perquè podia narrar històries amb temàtiques globals com l'avortament, l'homosexualitat, la infidelitat o l'eutanàsia.

    Lluís Ribas diu: "La fotonovela es un género desacreditado donde los haya. La fotonovela en España floreció y murió en un espacio de unos diez años.
     Para quienes tuvimos la suerte de hacerla, fue un instrumento que nos sirvió para practicar la secuencia, la continuidad, los encuadres y muchas otras cosas que luego nos fueron muy útiles en el momento de plantearnos una ilustración o una pintura. También nos abrió paso a la fotografía, y estuve durante bastante tiempo realizando trabajos fotográficos para las portadas de las series Corín Tellado, Gótica y Hit. Corín Tellado era la ñoña, la Gótica la de “qualité” y Hit la rompedora."

     Si vols veure exemples de fotonovel·les fetes per alumnes com tú fes clic a webplastica. Si, en canvi, vols llegir alguna a internet pots anar a les següents pàgines: Fotonovelas.com y Gino Renni.

    

        En els anys 90 el seu èxit es va apagant per culpa de la seva versió televisiva: les telenovel·les. Aquestes es nodreixen dels clixé de les fotonovel·les amb l'afegit interès que es transmetien diàriament per TV. Les primeres i més reeixides van ser les llatinoamericanes, destacant les venezolanes (Cristal, Yo soy Betty la fea, etc).

OFP

 

    L'Observatori Fotogràfic del Paisatge de les Illes Balears Balear és una plataforma visual sobre l’evolució del paisatge de les Illes Balears a través de la fotografia i d’altres disciplines (dibuix, pintura, gravat, etc.), en sintonia amb els postulats del Conveni Europeu del Paisatge (Florència 20.X.2000, Consell d’Europa) i de la Llei de Patrimoni Històric de les Illes Balears (12/1998). Està gestionada pel grup de recerca en Patrimoni audiovisual, mass-media i il·lustració (Universitat de les Illes Balears). Col·labora amb l’I+D+i La institucionalización de la modernidad.

 

 

En són objectius:

• Difondre com s’ha percebut i transformat històricament el paisatge.
• Creació d’un banc d’imatges d’evolució del paisatge local.
• Fotografiar i re-fotografiar de manera repetitiva i metòdica un mateix lloc al llarg dels anys.
• Establir comparativa per confrontació d’imatges del mateix lloc en èpoques distintes.
• Conèixer la transformació del paisatge subordinat al desenvolupament turístic.
• Difondre el patrimoni fotogràfic de les Balears, conservat a les Illes i a altres indrets.
• Donar a conèixer els fons pictòrics, de dibuix i de gravat d’institucions i museus locals.
• Facilitar la difusió d’imatges produïdes per fotògrafs locals.

CINEMA d'AVENTURES

    El cinema d'aventures és un gènere cinematogràfic d'ampli abast que mostra un món heroic de combats i aventures, on sol haver-hi molta acció i valors del mite.

De fet, aquesta varietat cinematogràfica engloba subgèneres:

• el cinema d'espies, 
• el cinema d'aventures de la selva, 
• pirates 
• el cinema d'arts marcials
• i el cinema de capa i espasa.

Les seves característiques generals són:

• Tractament intranscendent i pseudodramàtic dels conflictes que planteja.
• Les escenes de molta acció: batalles, persecucions sovint es filmen en plans curts.
• Personatges estereotipats i antitètics (un heroi fort, valerós i un dolent)
• Els personatges lluiten per un objectiu: tresor, resolució d'un misteri, rescat de persones.
• Premissa: El bé sempre preval sobre el mal.
• Els protagonistes travessen per obstacles i sofreixen una transformació al llarg de la història.
• L'acció dramàtica ocorre allunyada dels espais quotidians. Sempre en llocs poc usuals: selves, deserts, galàxies, etc.
• Sovint l'acció succeeix en el passat.
• Se li dóna més pes a l'ambientació, vestuari i efectes especials que al guió.

   Algunes pel·lícules d'Aventures de diferent temàtica, moltes d'elles tènen més d'una versió al llarg de la història del cinema.

• Tarzan i la seva companya, 1934
• Les aventures de Robin Hood, 1938 i Robin Hood, 2010
• Les aventures del Zorro, 1940 i La máscara del zorro, 1998
• El lladre de Bagdad, 1940
• El hidalgo de los mares, 1951
• Mogambo, 1953
• L'home que volia ser rei, 1975
• A la recerca de l'arca perduda, 1981
• Darrere el cor verd, 1984
• Els goonies, 1985
• Pirates del Carib, 2003
• El Senyor dels Anells, 2002

El blog decine21 ens proposa un llistat de les millors pel·lícules d'aventures.

El SUSPENS-THRILLER

     També anomenat thriller, el suspens és bàsicament una història d'intriga que es caracteritza per tenir ritme ràpid, acció, herois enginyosos i vilans poderosos i influents.

   Posseeix un relat que té major consistència i argumentació que altres gèneres cinematogràfics i la seva característica és que tots els elements propis d'un guió (personatge, antagoniste, conflicte, ritme, etc.) estan al servei d'una intriga, és a dir al servei d'una acció que s'executa amb astúcia i ocultament. Aborda successos criminals o que comporten amenaces de mort, encara que aquests queden en segon pla enfront del mecanisme narratiu que fa de la participació de l'espectador –a qui es proporciona una informació hàbilment dosada quan no manipulada– i de diverses hipòtesis sobre els interrogants plantejats el motiu espectacular.

    Els personatges són investigadors (policies, detectius privats, agents secrets, periodistes o simples aficionats) i falsos culpables, criminals, agents enemics, etc.

   Així com la funció del gènere de Terror és provocar un interès a través d'emocions fortes i molt descriptives que posen en estat de "alerta" al públic; el gènere suspès vol provocar un interès a través de l'emoció, però al mateix temps suma un interès de caràcter mental; llavors una pel·lícula de suspens funciona en la mesura que emociona i interessa cognitivament a l'espectador ("Terror Intel·ligent").

    El gran artífex d'aquest gènere és Alfred Hitchkock qui va prendre el suspens com la seva marca registrada.  En el tipus de suspens descrit per Hitchcock, la sensació de por i d'esglaiament, o almenys d'expectativa ocorre quan l'audiència té l'expectativa o la presumpció que alguna cosa dolent està per esdevenir, una perspectiva per cert construïda a través de la presentació d'esdeveniments successius, en els quals no es té la possibilitat d'interferir de forma de canviar el rumb de l'acció... Sabies que Hitchkock surt a totes les seves pel·lícules!!!!

Alfred Hitchcock

Dioses y Monstruos: Alfred Hitchcock. Producció de TCM 

Al blog 20 minutos ens proposa un llistat de les millors pel·lícules de suspens. És una opinió molt personal, però vos pot servir per coneixer algunes produccions cinematogràfiques d'aquest gènere.

CINEMA HISTÒRIC

     El gènere històric és producte imaginatiu on es dóna forma al passat fins a compondre el teló de fons d'una aventura o d'un melodrama.

    Algunes pel·lícules expliquen fets que han succeït en la història llunyana o recent, tot i que no sempre són realment fidels a allò que va passar i inclús, moltes vegades, modifiquen la realitat històrica. Es basen en estereotips que no tenen molt a veure amb la realitat històrica.

     Les pel·lícules històriques solen basar-se en relats literaris i concedeixen gran importància a l'ambientació.

• ÈPIC. Situa l'acció en una època històrica abans del S XX, per exemple: l'antiguitat greco-romana o l'Edat Mitjana sòn dues de les etapes històriques més representades al cinema. Aquest gènere es mou en un món heroic, on els combats, lluites i aventures són una mica de cada dia. Predominen els decorats sumptuosos, l'acció i la narració.
• BÈLIC. Basat en els conflictes bèlics del SXX i XXI. Els tres moments històrics que han inspirat en major grau al gènere són  i la Segona Guerra Mundial. Per la preponderància de la industria americana, el cinema bèlic mès representat ha estat en accions béliques on ha participat els EEUU.
• BIOPIC. El cinema històric també pot narrar la vida d’una persona real e important (líders polítics o religiosos, esportistes, artistes, músics o persones comunes que per alguna acció criden l'atenció de la societat). A través del relat de la seva vida, amb certes llicències històriques, podem conèixer als personatges i  les característiques de la societat del seu temps. 
• POLÍTIC. Cinema que tracta de temes, històries o personatges polítics des d'una actitud compromesa, és a dir, prenent partit sobre l'ètica o els valors ciutadans afirmats o negats a través dels fets narrats.

   Al blog decine21.com trobam aquesta llista: Las cien mejores películas históricas. Hi ha un exemple d'una pel·lícula per època històrica.

EL CINEMA DE TERROR

     Amb Dràcula i Frankenstein i el seu rotund èxit en 1930, influïts per l’expressionisme alemany, naixerà aquest gènere. El film de James Whale (Frankenstein) va marcar el camí a seguir en les posteriors pel·lícules de terror: personatges estranys o demoníacs, decorats lúgubres, il·luminació artificial, música, efectes especials, etc.
     El cinema de terror pren elements de fonts de la literatura, supersticions i llegendes tradicionals, així com de temors i malsons nascuts de contextos socioculturals molt més actuals i precisos.  
      Es un gènere  que es caracteritza per la seva voluntat de provocar en l'espectador sensacions de por, repugnància, horror o incomoditat. Els seus arguments freqüentment desenvolupen la  intrusió en un àmbit de normalitat d'alguna força, esdeveniment o personatge de naturalesa maligna, sovint d'origen criminal o sobrenatural.

   El director Jaume Balagueró (Lleida, 1968) és el màxim exponent del cinema de terror espanyol. Director de: [REC], Mentres dorms,  

El MUSICAL

     El cinema musical és un gènere cinematogràfic en el qual s'inclouen cançons cantades pels personatges. Aquestes cançons, sovint ballades i coreografiades, solen servir per a desenvolupar la trama o els personatges de la pel·lícula, tot i que no sempre sigui el cas.

    Antecedents. El cinema musical té arrels teatrals:

• les òperes
• les sarsueles, 
• els musicals de Broadway

      Va començar a desenvolupar-se àmpliament amb l’arribada del sonor. El cine va aprendre abans a cantar que a parlar. De fet la primera pel·lícula sonora va ser un musical: El cantant de jazz (1927) i a l'any 1928, l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques d'Hollywood va concedir-li un guardó especial.
  
     Els anys 30, 40 i 50 van ser els anys daurats del musical: El mag d'Oz (1939), Cantant sota la pluja (1952). En els anys 60 es va incloure el pop i el rock: Grease (1978). Després va ser baixant la seva popularitat mantenint-se en les pel·lícules d'animació, preferentment de la productora Disney. Això no vol dir que no és produeixen més musicals, sino que són molt pocs els directors que s'atreveixen a rodar en aquest gènere.
     Darrerament hem pogut veure alguns exemples de produccions musicals que estan respaldades pels èxits als teatres de Broadway: Chicago,  Els Miserables, Mamma Mia, etc.

    És important dir que a partir del cinema musical apareixen els videoclips, un altre manera de crear un producte audiovisual i musical.

EL CINEMA NEGRE

     "No es fácil definir concretamente qué se entiende por género negro, este nombre fue otorgado por la crítica francesa, para muchos este es lo mismo que el cine policial y el de gangsters y aunque toma bastante de ambos, y se esconde bajo la etiqueta de thriller, suspense o relato criminal, es diferente. La fuente inmediata de este cine es la novela negra de origen americano o inglés, así escritores como: Dashiell Hammet, George Simeon, Raymond Chandler y James Cain, serán inspiradores de muchos guiones cinematográficos. Desde el nacimiento de estas novelas fue necesario esperar alrededor de diez años para que apareciera la primera obra típica del género El halcón maltés (J.Huston, 1941)" extracte de l'article Una mirada al cine negro per Maite Alberdi.

El falcó maltès

     En línies generals, el denominat cinema negre, o cinema policíac, estableix els seus arguments entorn de la lluita contra el crim.  Nascut després del crack del 29 i condicionat per: la situació econòmica, la 1a Guerra Mundial, l’emigració, la desocupació i la llei seca
     Entre els tòpics més freqüentats del cinema negre figuren el detectiu sagaz però de vida desordenada, els mafiosos, el policia sotmès a les tensions d'una societat corrupta, i la dona fatal atractiva i seductora. Les fronteres entre bons i dolents es difuminan i l'heroi acostuma a ser un antiheroi tenallat per un passat fosc.
       El cinema negre té una forta expresividad visual. La nit omnipresent i amenaçadora, les llums de neó, la foscor i el fum que no deixa veure gens, les marcades ombres (clarobscurs) que doten d'un ambient sinistre, les composicions angulars que donen la sensació de pressió i claustrofòbia i la càmera contrapicada que empetiteix al protagonista. Preval la foscor enfront de la llum, amagant cares, habitacions i carrers. Cal recordar que encara que el color va aparèixer en 1935, se seguien rodant moltes pel·lícules en blanc i negre, especialment les del cinema negre a les quals els beneficiava el contrast tant remarcat de les llums i ombres.

       La primera etapa. Si bé trobam algunes pel·lícules que tracten el tema dels gangsters com  La llei de l'hampa (1927) o  Scarface (1932), la majoria dels estudiosos consideran inaugurat el gènere negre amb El falcó maltés (1941) i diuen que termina amb "Sed de mal" (1958). Aquesta primera etapa és l'època daurada del cinema negre. Podem destacar les següentspel·lícules: Laura (1944), Gilda (1946), El tercer home (1949), La jungla d'asfalt (1950) i Estranys en un tren (1951).

Perdició

      La segona etapa. Un grup de cineastes han homenatjat al cine negre clàssic amb obres com: Chinatown (1974), Mort entre les flors (1990), L.A. Confidential (1997), Sin City (2005).

 A mesura que el gènere avançava en el temps la dosi de violència van evolucionant creant-se subgèneres com: el thriller i les pel·lícules d'acció. Per desgàcia, de vegades, els efectes visuals han cobrat més importància que la història en si.
   

EL DRAMA

     Si existeix una categoria temàtica difícil d'establir al cinema, aquesta és la del drama. La raó és ben simple: les seves estratègies estilístiques i les seves qualitats argumentals (sentiments desaforats, cops d'efecte en la línia dramàtica, redempció dels personatges a través de l'afecte) són aplicables a la immensa majoria de les pel·lícules existents.

     El terme vindria a descriure, més que un gènere, una forma de narrar, basada en els girs sobtats de l'acció, el joc de connotacions morals i el ressort sentimental i apassionat que mou als personatges. Si bé pot tenir característiques d'altres categories aquí esmentades, el drama centra la seva temàtica en:

1.  Els conflictes emocionals entre éssers humans com l'amor, la gelosia, el desamor, la necessitat d'afecte, etc
2.  Escenàris i situacions cotidiànees de la vida, 
3.  Posar en relleu valors fonamentals de la humanitat.

Subgèneres

•  El Melodrama. Les trames melodramátiques sovint fan un bon maneig de les emocions humanes, plantejant moments de crisis, romanços fracassats, amistats traïdes, situacions familiars difícils, tragèdies de la vida real, malalties o neurosis o minusvalideses de persones reunides, etc. Els crítics de cinema de vegades usen aquest terme en forma pejorativa, per assenyalar poc realisme, exagerat patetisme, i/o desenvolupament de situacions romàniques o domèstiques amb característiques molt estereotipades 
• La Tragèdia.  És un drama en el qual les desgràcies d'un o diversos personatges solen ser causades per algun defecte de personalitat, i/o per un greu error de juzgamiento, i/o per un caràcter massa ferm i obcecat d'algú, la qual cosa sol desembocar en injustícies i absurds, i amb freqüència fins i tot en una o diverses morts. Tè connotacions teatrals, per exemple: un tragèdia clàssica seria la història de Romeo i Julieta.

  

EL WESTERN

     És el gènere cinematogràfic que relata històries relacionades amb la conquesta i colonització dels territoris occidentals d'Estats Units. Genuínament americà, mescla d’història i llegenda que perpetua la figura de l'heroi americà. Un cavaller solitari, inseparable del seu cavall, combat al mal servint-se d’esquemes estereotipats; acció elemental i trepidant, cavalcades i tirs.
     La iconografia: barret texà, pistoles, cavalls, desert, ciutats-carrers, saloon, ranxos, diligències, indis, mexicans....
     La tipografia típica de l'Oest és  reconeix molt ràpidament: ondada i extremadament decorativa.

     Es considera la primera pel·lícula de l'Oest The Great Train Robbery (1903). Si ben la seva màxima expressió va arribar amb dos grans directors: John Ford (La diligència, 1939 i L'home que va matar Liberty Valance, 1962 ), i Howard Hawks (Riu Bravo, 1959). Maureen O'Hara, Gary Cooper, John Wayne i James Stewart són alguns dels grans actors de l'època.

   
    Pel·lícules més sofisticades i amb històries més complexes i amb personatges no tant definits com a "bons" o "dolents", van anar apareixent amb els anys. Les dècades dels quaranta i els cinquanta adapten l'ús del color i els grans formats i ofereixen un ampli nombre d'obres mestres. Algunes s'han considerat clàssics del gènere: Els set magnífics (1960) de John Sturges i Tot sol davant del perill (1952) de Fred Zinnemann.

 En els anys 60 comença el seu declivi i va passar de moda reprenent als anys 70 el seu apogeu amb els anomenats spaghetti western, rodats a Itàlia i Espanya amb molt poc presupost. Sergio Leone va ser un dels directors representatiu de l'època. El bo, el lleig i el dolent, (1966). Clint Eastwood com a actor i la inconfundible mùsica d'Enio Morricone. Als anys 80 cau de nou en desgràcia.

"Las diferencias más destacadas de este género con el western clásico (o americano) son: las técnicas de montaje, los movimientos de cámara (el abuso de los zooms), la caracterización de los personajes y la música. Las temáticas también difieren totalmente de las del western americano; uno de los temas más usados es 'la venganza'. Generalmente los personajes principales son antihéroes, o sea, que desempeñan las funciones narrativas propias del héroe tradicional, pero difieren en sus apariencias y valores". SW's.Com.Ar.

 Per sabre més damunt aquest tema podeu anar la la pàgina 800 spaghetti western.

     A partir dels anys 90  hi ha algunes pel·lícules que reprenen el tema no sempre amb un gran resultat taquiller. Les més conegudes són: Sense perdó, (1992) aquesta vegada la direcció recau en Clint Eastwood, L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford (2007), El tren de las 3:10 (2007) és un remake d'una pel·lícula de 1957 així com Valor de llei (1968/2010),  i les més recents Cowboys & Alliens (2011) i Rango (2011) aquesta darrera és una pel·lícula d'animació.

LA COMÈDIA

     El cinema còmic és el gènere més antic de tota la història del cinematògraf. Atès que el cinema va sorgir a finalitats del segle XIX en les barraques de fira, la seva primera intenció va ser sorprendre al públic amb una oferta jocosa i festiva. El model més convenient per aconseguir aquesta fi era el teatre de varietats, i per això la pantalla d'aquell primer cinema va acollir els mateixos estereotips i gags que ja funcionaven sobre l'escenari.
     Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd i Laurel & Hardy (el prim i el gras) són alguns dels grans còmics del cinema mut. Ells vàren assentar les bases del cinema còmic. Aquestes primeres pel·lícules es basen en els gags visuals. Moltes

El gran dictador. Charles Chaplin (1940)

     
El maquinista de la General. Buster Keaton (1926)

   

Harold Lloyd i la famosa escena del rellotge. Laurel and Hardy en Els vagabunds.

Molts còmics varen ser incapaços de fer front a l'arribada del cinema sonor. Els gags visuals varen passar a un segon plà i el diàleg va començar a tenir una vital importància per fer riure a l'espectador.

Als anys daurats de hollywood trobam moltes i molt bones comèdies. Billy Wilder (Con faldas y a lo loco), George Cukor (La costilla de Adán, 1949 o Històries de Filadelfia; 1940), Frank Capra (Arsénico por compasión), Lubitsch (Ser o no ser,  Ninotchka). Aquest tipus de comèdia s'anomena "comèdia sofisticada" i tendrá una gran influència en les comèdies posteriors.

"Con faldas y a lo loco"

Chaplin

   A la comèdia musical americana amb els Germans Marx trobam l'unió de les caracteristiques pròpies del cinema mud i la nova tecnologia del sonor. Pelí­culas com a Sopa d'ànec (1933) incorporen l'absurd a la comèdia.

   Hollywood ha reescrit històries que van funcionar en el passat i les ha adaptat a l'època actual com per exemple El Basar de les sorpreses serà Tens un em@il. Les cartes es converteixen en emails. Si voleu veure la comparació d'escenes de les dues pel·lículesclicau aquí (en anglès)
  
   Comèdia al cinema europeu. A Europa hi trobam molt bones pel·lícules, alguna d'elles comprades per Hollywood i refetes. S'ha de dir que les versions amricanes no arriben a la genialidad de les europees: Un funeral de mort (2007-RU/ 2010-USA), El sopar dels idiotes (1998-França/ 2010-USA) 

       La comèdia romàntica és un subgèner i una de les més populars. Hi podem trobar molts d'exemples actuals:

      Gross-out es un subgènere de pel·lícules cómiques basades en humor escatològic, desenvolupat als anys 1970. Entre els seus precursors trobam: Desmadre a la americana de John Landis, Pink Flamingos de John Waters y Sillas de montar calientes de Mel Brooks. A partir dels anys 80 aquest subgènere es varen fer cada vegada més populars: Algo pasa con Mary, American Pie, etc. És un cinema dirigit majoritàriament al públic adolescent.