Mostrando entradas con la etiqueta Fotògrafs/es. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Fotògrafs/es. Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de agosto de 2021

Margaret Watkins

 Margaret Watkins (Hamilton, 8 de novembre de 1884 - Glasgow, 1969) 

Autoretrat

  "La fotógrafa canadiense Margaret Watkins contribuyó a forjar la historia de la fotografía de principios del siglo XX con sus singulares aportaciones. Watkins vivió una vida de rebelión en la que rechazó la tradición y los roles de género asignados a las mujeres. Su estilo modernista dejaba entrever su capacidad de anticipar las grandes revoluciones estéticas y conceptuales que vendrían después. En su obra se establece un diálogo incesante entre el arte y la vida doméstica, fundiéndose tema y objeto en una misma cosa, y utilizó esta figura a lo largo de toda su carrera, tanto en su obra personal como en sus trabajos publicitarios para agencias como Condé Nast o Reimers, y revistas como The New Yorker, Ladies’ Home Journal o Country, entre otras. (Margaret Watkins. Black Light, exposició PhotoEspaña 2021, CentroCentro).


   Enguany, PhotoEspaña dedica una interessant exposició retrospectiva de la seva obra que va des de l'any 1914 al 1939. Podem gaudir d'una obra molt diversa: retrats i paisatges, escenes de carrer, bodegons, treballs publicitaris i composicions abstractes.

 

   Abans de morir li va donar al seu amic i veí, Joseph Mulholland, una arqueta segellada amb les instruccions de no obrir-la fins al cap de la seva mort. Les circumstàncies de la vida van fer que Joseph s'oblidés de la caixa i no l'obrís anys més tard. Com va ser la seva sorpresa quan va veure que contenia tota l'obra fotogràfica que Margaret Watkins havia creat al llarg de 30 anys com a fotògrafa! Des de llavonces es va dedicar a expossar i compartir el llegat de la fotògrafa.

   Perquè una fotògrafa reconeguda en el seu temps cau en l'oblit?  Podeu llegir sobre la seva vida a l'article "Un gato en el tejado del mundo. Noticia de Margaret Watkins, Juan Claudio del Ramón, Jot Down, 2013)


 
Margaret Watkins

Margaret Watkins


Margaret Watkins

Sense títol: Anunci de "Musardises". Margaret Watkins

jueves, 12 de noviembre de 2020

David Salcedo

David Salcedo (Murcia- 1981)

En una entrevista el fotògraf comenta com va nèixer el projecte i perquè va optar per fer fotografies verticals.

    "En mi último proyecto, '1994' que desarrollé y pude exponer en Kawasa, me dí cuenta de que todas las fotografías eran horizontales así que me propuse disparar más empleando la verticalidad. El motivo de convertirlas en dípticos es que al disponerlas así, me transmite la misma sensación que cuando estoy disparando, y eso es muy grande. También tiene que ver mi fascinación por fotógrafos como David Jiménez, Rafael Navarro, Bernard Plossu entre otros.

   Las fotografías funcionan como historias singulares y a pesar de que en conjunto tenga una unidad, las fotografías son individuales y presentan un discurso singular." (Xataca foto)

 

David Salcedo - Uno más uno from VISIóNS FEST on Vimeo.

jueves, 24 de octubre de 2019

Chema Madoz. Poesia Visual

    Podem gaudir de l'entrevista al fotògraf Chema Madoz (Madrid, 1958) i conèixer el procés de realització de les seves obres, els autors que li han inspirat al llarg de la seva carrera i la seva manera particular de veure la realitat. Les seves obres estan emmarcades dins de la Poesia Visual.


 
   Chema Madoz és una de les grans figures de la panoràmica fotogràfica del nostre país i un referent internacional. Té, entre altres, els següents premis: Kodak, PhotoEspaña i el Premi Nacional de Fotografia d'Espanya.

martes, 8 de enero de 2019

viernes, 16 de junio de 2017

Ron galella. Paparazi


Ronald Edward Galella (nascut 10-01-1931) és un fotògraf nord-americà conegut com el pioner dels papparazi.
Va immortalitzar a moltes celebritats i va guanyar notorietat per les seves baralles amb els famosos, especialment Jacqueline Kennedy Onassis i Marlon Brando. Malgrat les nombroses controvèrsies, el treball de Galella ha estat elogiat i exhibit en galeries d'art a tot el món i ha estat citat per Andy Warhol com el seu fotògraf favorit.
Al llarg de la seva carrera, Galella va treure més de 3 milions de fotografies de persones públiques.



Smash  his camera. 2010 documental.

sábado, 30 de enero de 2016

Stephen Wilkes

  
   
     El fotógrafo que te permite vivir 24 horas en un solo segundo. Una imagen vale más que mil momentos, al menos para el estadounidense Stephen Wilkes. En sus ambiciosas fotografías panorámicas, el artista recurre a la postproducción para capturar mucho más que un instante. En vez de permanecer congelado, el tiempo se convierte en hilo conductor de una historia completa, con principio y final. Para lograr una de estas imágenes, se necesitan miles de fotografías tomadas durante un día entero e invertir meses de trabajo frente a un ordenador.





lunes, 18 de enero de 2016

Mor assassinada la fotògrafa Leila Alaoui.

    La fotògrafa marroqui Leila Alaoui és assassinada a Burquina Fasso!!!! L'artista treballaba en un documental sobre les dones per a Amnistia Internacional. El País
L'artista amb la seva obra al fons: Els marroquins.
    Va considerar que la fotografia i l'art podien ser utilitzats per a l'activisme social, optant per centrar el seu treball en les realitats socials, d'identitat nacional i diversitat cultural, la migració i el desplaçament forçat.

   Del treball titulat Els marroquins, l'artista comenta:

La mayor dificultad, cuenta Leila, fue convencer a la gente para que se quedara quieta “en un país en el que las personas tienen aprensiones supersticiosas frente a las cámaras y consideran a menudo la fotografía como una forma de robarle el alma a la gente”.

Tras haber sorteado unas cuantas negativas y pasar un rato intentando persuadir a los viandantes, la joven finalmente logró convencer a algunos. La mayoría de las veces no ha tenido derecho al error. Dice que son las exigencias de la espontaneidad: “Intimidados por el flash, se van inmediatamente del estudio tras la primera toma dejándome solo una oportunidad para hacer la foto” Huffington Post

Migracions a l'art contemporani


lunes, 6 de octubre de 2014

Erwin Blumenfeld.

     Erwin Blumenfeld (1897-1969) va ser un fotògraf nord-americà d'origen alemany. Va néixer a Berlín i va aprendre fotografia d'una manera autodidacta. Va pertànyer al moviment Dadá durant la seva època europea..

     Arriba als EEUU a l'any 1941. A travès de les seves fotografies va crear la idea, l'estètica  de l'Amèrica dels anys 40 i50. Es va convertir amb un dels fotògrafs de moda millor pagats, publicant a les grans revistes de moda (Vogue, Harper's Bazar)
    A una altre pàgina on també podeu trobar informació és: ARTSY.

Eifel Tower, portfolio de Vogue, 1939.

Fotografia de la model Jean Patchet per la portada de Vogue. 1950






Els seus retrats es poden cal·lificar de Retrats psicològics. Bàsicament va retratar:
  •  a dones belles
  •  autoretrats. Eren molt més experimentals y creatius.
Autoretrat.
1952

             

Erin Case

     L'artista americà (Michigan) Erin Case. crea tot un univers amb els retrats y els paisatges juntant-los en un collage.En aquestes obres ha col·laborat amb l'artista Andrew Tamlyn.

"Haircut 8" 2012

"Haircut 1" 2012
"Haircut 3" 2012

"Turn Shelter" 2012

lunes, 14 de octubre de 2013

Retrats. És la nostra fesomia única en el món?

   Mai us han dit que teniu un doble? O tal vegada hàgiu vist un rostre gairebé idèntic a alguna persona que conegueu?

    Dons aquí teniu la resposta a aquestes preguntes. Hi ha dos fotògrafs que han dedicat la seva feina i estudi en dos camps molt interessants:
  1. Ens semblem als nostres familiars?
  2. Tenim un doble?
1. El primer es diu Ullric Collete (Canadà). Aquest fotògraf ha retratat a les families i després ha tallat les imatges per la meitad i les ha contraposat amb altres familiars (germans, pares, mares, fills, etc). Aquesta sèrie es diu: Retrats Genètics. Vegeu quin resultat més curiós:

Cosins. Justine 29 i Ulrich 29.

Mare i filla. Julie 61 i Amelié 33.

 
     Quan neix un bebè de seguida li traiem semblat amb algú de la família, però no som conscients de fins a quin punt ens assemblem entre nosaltres (família) fins que col·loquem una imatge al costat de l'altra.

2. El segon es diu  François Brunelle (Canadà). Ha retratat persones que són extraordinàriament parescudes. El fotògraf ha nomenat aquest projecte No sóc un doble.

Sarah Fournier i Alan Madil.

Mariane Thibault i Isabelle Marechal.
 
     François Brunelle està fascinat per la semblança entre les persones. (...) El fet que dues persones sense cap connexió familiar, de vegades nascudes en diferents països, comparteixen el mateix aspecte físic és realment l'essència del projecte.

     Està vist que la naturalesa té un patró limitat de cares i ho va repetint. L'interessant seria saber quanta gent del passat se'ns semblava a nosaltres? Per cert, si coneixes el teu doble i vols participar en el projecte et pots posar en contacte amb l'artista.

domingo, 6 de octubre de 2013

Abelardo Morell.

     Abelardo Morell i la seva família van sortir de Cuba en 1962 traslladant-se a Nova York. Es va graduar en Belles Arts a la Universitat de Yale i actualment és professor de fotografia en la Facultat d'Art a Massachusetts.
     Morell és conegut per les seves característiques fotografies creades amb una cambra obscura. Se li ha reconegut el seu valor com a fotògraf obtenint diversos prestigiosos premis de fotografia.



 

 

 

 

Cambra Obscura

"Camera Obscura"



"Tent Camera"


   
     "Vaig fer la meva primera fotografia amb la tècnica de la cambra obscura enfosquint el meu saló en 1991. Per preparar l'habitació per poder realitzar aquest tipus de fotografia, vaig cobrir totes les finestres amb un plàstic negre fins a aconseguir una total foscor. Després vaig fer un petit orifici en el plàstic. Aquesta petita obertura permet que la imatge de l'exterior entri a l'habitació i es projecti sobre la paret de forma invertida.

      Llavors vaig col·locar la meva càmera de gran format i vaig treure la fotografia. Les primeres exposicions van durar entre 5 i 10 hores.

     Al llarg dels anys, aquest projecte m'ha transportat del meu saló a tot tipus d'interiors al voltant del món. Una de les satisfaccions que aconsegueixo en crear aquestes imatges prové de veure el cas estrany i encara així natural matrimoni de l'exterior amb l'interior. " Abelardo Morell.

domingo, 10 de febrero de 2013

Sophie Calle.

Neix en Paris en 1953.

Sophie Calle sap convertir la vida en una novel·la, canviar el pas del temps, transformar l'existència en una obra d'art. Crea situacions que revelen la vida com un acte paràsit i que intenten abolir els límits entre la vida real i l'experiència artística. Les seves obres apareixen com a reportatges d'experiències reals, de reportatges i extractes de biografies fictícies: l'artista persegueix o espia a persones desconegudes, les sotmet a un interrogatori, les embulla en el seu joc i inventa situacions i històries. Cadascuna de les iniciatives de l'artista confirma l'audàcia amb la qual el seu art commemora la trobada fracassada i celebra la negativitat, la pèrdua i l'absència.

“No es pot dir que em convertís conscientment en artista. Intento trobar solucions per a mi mateixa; aquesta és la meva teràpia personal. El fet que sigui art, em protegeix: em dóna dret a fer aquestes coses.”



“Chambre 28” 1983, fotos i text, 102 × 142 cm. cadascun.

“Dilluns 16 de febrer 1981. Entro a l'habitació 28 (fusta pintada, els colors dominants són el verd i el rosa) Un sol llit està desfeta. Descobreixo, a la dreta al llarg de la paret, una impressionant quantitat d'equipatge. Quatre maletes Vuitton apilades, tres bosses de viatge, una filera de sabates; vuit parells de sabates de dona (nº 38) i cinc parells d'home (nº 45). Obro els armaris. A la dreta, roba d'home i tres sabates noves guardats en embolcalls de feltre, un barret, dos calçotets blancs i uns pantalons amb grans tirants. El conjunt és de bona qualitat. M'imagino a gent d'edat, acomodats. En el bany no hi ha gens a destacar a part d'un camisón rosa. Em perfumo amb Chanel nº 5. Obro d'amagat una de les maletes. Entreveig el periòdic The Economist, uns plàtans en una bossa de plàstic. L'habitació està neta. Surto.

Dimarts 17. Els dos llits estan desfetes. En la paperera, les pells dels plàtans, una ampolla d'aigua i un parell de sabates negres de taló, una mica usats (em van bé, els coix). Sobre la cadira, uns pantalons de pijama de cotó blanc. Es pot veure sota la tauleta de nit esquerra: caramels de menta, un librillo de mots encreuats i unes sabatilles roses a l'abast de la mà. En la tauleta dreta: un despertador, un llum, una petaca de Scotch, tres ulleres, un llibre Games with Love and Death d'Arthur Schnitzler. En el calaix superior de la còmoda trobo unes borses, un collaret de perles en una bossa de plàstic i deu capsetes petites idèntiques, plenes de pastilles blanques, en un embolcall de sabates Fitzgerald. Els dos calaixos inferiors contenen roba femenina, camises de seda, uns fulares en tons pastissos.
Dimecres 18. Els dos llits estan desfetes. El librillo de mots encreuats està més avançat. Els pantalons del pijama es troba en el mateix lloc. Sospeso les maletes; tres d'elles semblen plenes. Les obro. En la primera trobo un neceser, en la segona un assortiment de camises a ratlles blaves i blanques, totes idèntiques de Brooks. En la tercera: un llibre Artists in Crime de Marsh, un Minox, una dentadura postissa (maxil·lar inferior), una foto 18 × 24 cm. en color representant un veler en el mar, un reserva en el Carlton de Milà pel 19 de febrer, un retrat del papa, un sobre dirigit a Mrs. H. Baltimor…, al dors les indicacions següents: Jean Paul Belmondo, Rue de la Paix, Paris 5º (el nombre del carrer no apareix, el districte és fals, el segell de correus està rectificat a ploma), una sèrie de fitxes amb columnes de xifres (El curs de la Borsa?)… Sento soroll, precipitadament tanco la maleta i faig el llit.

Dijous19. Migdia. S'han marxat. No s'han deixat gens. Fotografio per última vegada els llits desfets. El record que jo guardaria d'ells és la imatge obscena dels pantalons del pijama, ximplement col·locat sobre la cadira.”  traducció del text de la pròpia obra.

Activitat: redactar una història


Posar la diapositiva als alumnes i que redactin una història a partir dels objectes que veuen en les fotografies. En la seva redacció han de contestar a les següents preguntes:

1. On ocorre l'acció (casa particular, hotel…)
2. Qui la protagonitzen (nº de persones, sexe, edat, posició social, etc.)
3. Temps de durada de l'acció (hores, un dia, diversos dies, etc.)
4. Per què les fotos són en blanc i negre i qui les ha fet.

L'esborrany de l'escrit ho faran en una hora de classe. Ho acabaran de redactar a casa. Corregir conjuntament amb el departament de Llengua.

viernes, 8 de febrero de 2013

Fotografia al final del mil·leni.

     L'art dels anys 80 i 90 sol aparèixer avui dia com un laberint de ismes, molt variats i en molts casos contradictoris. Alguns dels exemples més representatius en el camp de la fotografia són els següents:

1 Jenny Holzer. Neix en 1950 en Ohaio. Utilitza les estructures dels mitjans de comunicació i de l'estètica de l'entorn per ficar de contraban els seus missatges en l'opinió pública. Utilitza frases fàcils de retenir. Els temes giren sempre entorn de la mort, la guerra i el sexe, dins d'una reivindicació feminista. Ella mateixa diu que li encanta que el seu material es barregi amb cartells publicitaris o amb anuncis de qualsevol tipus…i que es confonguin amb ells.

“Protect em from what I want” 1986, en Estafis Square, NY.
2. Bàrbara Kruger. Neix en 1945 en Nova Jersey. Publicitat, propaganda i discursos missioners atreuen com un imant. Tenen èxit i capten l'atenció de les masses i la captiven. B. Kruger copia aquests missatges que es dirigeixen als consumidors i al poble, els quals busquen sentit de les seves vides. Les frases les escriu generalment en blancs o vermells. La seva combinació de tipografia i fotografia en b/n conjuntament amb el vermell, s'ha convertit en la seva marca de fàbrica.
   No només ataca postures de l'opinió pública, sinó també de la intimitat. Des que, en 1983, els seus primers textos van deixar perplexs als novaiorquesos en Estafis Square (“Jo no intento vendre res”), el treball de Kruger és tan públic com a polític.

“We don´t need another hero”, 1987.“Installation View”,1991.
“I shop, therefore I am”, 1987 (231 × 125cm.)
3. Glegg & Guttmann. Michael Glegg neix en 1957 a Dublín i Martin Guttmann en 1957 a Israel. “En la nostra opinió, una de les principals funcions de l'art és fer retrats mentre es reflexiona sobre aquest procés”. No els interessa tant reproduir amb exactitud a una persona individual, com representar col·lectius o relacions socials. Partint de la institució pictòrica del retrat col·lectiu, els seus retrats reflecteixen relacions socials de poder, en clau de possessions i de posició social.

"The marriage contract", 1986.

4. Gillian Wearing. Neix en 1963 a Birmingham. En l'obra de Gillian les persones desconegudes es revelen a si mateixos davant la càmera, revelen els seus somnis més íntims i s'exposen així a una forma intranquilizadora de ser retratats. “Intent sempre trobar maneres de descobrir coses referents a la gent per, en aquest procés, descobrir més de mi mateixa”.

“Signs that say what you want them to say and sing. That say what someone else wants to say” 1992-93.





















5. Annette Messager. Neix en 1943 a França. “L'art conceptual m'interessa de la mateixa manera que l'art de la bogeria, l'astrologia o la religió. El que m'atreu no són les ideologies que aquestes modalitats artístiques perpetuen: per sobre de tot per a mi són repertoris formals. Faig bromes de la bruixeria i l'alquímia encara que utilitzi decididament els seus signes".

“Els meus desitjos” 1988, 100 × 80 cm. Amb el títol Els meus desitjos, A. Messager ha realitzat una sèrie d'escultures en les quals utilitza fotografies de diferents parts del cos emmarcades en un conjunts que al·ludeixen a la densitat i inconexión de les pulsions psíquiques i físiques, així com al desig de col·leccionar records. Presentant fragments del cos, A. Messager dóna forma a una nova idea del retrat concebut com un art del fragment, del detall, i usa la fotografia com a metàfora de la pell.

“Els meus desitjos” 1988,

6. Cindy Sherman. Neix en 1954 en Nova Jersey. C. Sherman va afirmar en una ocasió que les seves fotos han de ser considerades com a art conceptual. El seu enfocament conceptual és evident, entre altres coses, en la divisió de la seva obra en sèries. Per molta varietat que tinguin aquestes sèries, hi ha temes constants com l'enfrontament amb la pintura per mitjà de la fotografia o l'interès per la imatge social de la dona. Les seves primeres fotos van ser autoretrats en blanc i negre que recorden a fotos fixes de pel·lícules antigues. Després sempre usarà el color. Al llarg de la seva carrera s'a retratat d'infinitat de maneres, des d'emular obres pictòriques molt conegudes fins a deformar-se mitjançant pròtesis. En les seves últimes obres el seu cos desapareix i només queden les restes.

“Encara que jo mai he pensat a donar un toc feminista o polític al meu treball, és clar que tot ell està marcat per les meves observacions com una dona en aquesta cultura”.














7. Sophie Calle. Neix en 1953 a París. El principal objecte de la seva obra és la intimitat i de manera particular la seva pròpia, per a això utilitza gran diversitat de mitjans de registre com a llibres, fotografies, vídeos, pel·lícules o performances.

En aquesta obra l'artista va preguntar a vint cecs sobre la seva idea del bell. Les respostes escollides van ser emmarcades juntament amb la foto del personatge entrevistat i una fotografia que l'artista triava en funció de la resposta. El seu títol és “Els cecs nº 19”. 1994.

“Els cecs nº 19”. 1994

Estract tret del llibre:  Art at the turn of the milenium, VVAA, Taschen, 1999, Köln.

domingo, 29 de enero de 2012

El Retrat fotogràfic.

       El retrat fotogràfic o la fotografia de retrat és un gènere fotogràfic on es reuneixen tot un seguit d'iniciatives artístiques que giren entorn de la idea de mostrar les característiques físiques, l'expressió, personalitat, i estat d'ànim de la persona o persones que apareixen en les fotografies. Com altres tipus de retrat, el focus de la fotografia és normalment la cara de la persona, tot i que el cos sencer i el fons o el context poden ser-hi inclosos. Wikipèdia

Edgar Alan Poe. Daguerrotip. 1904.

      "Si bien los primeros años de la fotografía el proceso estaba relativamente reservado a las clases pudientes, muy rápidamente bajaron los costos y mejoraron los procesos técnicos de modo que prácticamente cualquier persona podía acceder a un atesorado retrato... La reducción tanto de tiempo como de costo fue una forma  atractiva para muchos retratados que evitaban la pintura fueron mucho menos reacios a ser fotografiados.” Retrato y Fotografia, per Oscar Colorado Nates.

      Aquí podeu veure un magnífic documental que tracta l'evolució del retrat a l'història de la fotografia. Està dividit en tres parts. Indispensable!!!


El retrato  parte 2
El retrato  parte 3


jueves, 8 de diciembre de 2011

Agència magnum

Podem llegir a la pàgina web de l'agència fotogràfica Magnum:
   "Magnum Photos és una cooperativa fotogràfica de gran diversitat i distinció on els propis fotògrafs són els seus membres i propietaris. Amb una poderosa visió individual, els fotògrafs de Magnum ens fan una crònica del món i interpreten la seva gent, esdeveniments i personalitats."

        La història de Magnum comença dos anys desprès de la Segona Guerra Mundial, a l'any 1947, quan un grup d'amics i fotògrafs s'uniren per  retratar el mon que s'obria davant d'ells. Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i David "Chim" Seymour, armats amb un nou tipus de càmeres fotogràfiques petites i mès fàcils d'utilitzar varen recorrer el mòn donant-mos una visió que fins llavors era desconeguda. Tràgicament, dos dels quatre fundadors - Capa i Chim - van morir en una dècada cobrint altres guerres.
China. 1948. Henri Cartier-Bresson ©Magnum Photos
ITALY. Naples. 1943, Capa with Rodger. ©Magnum Photos

  Capa, diu George Rodger, "va veure un futur per a nosaltres amb aquesta combinació de càmeres mini i maxi-ment." Es barrejava llavors la idiosincràcia del fotògraf i l'artista que residia en ells. Van trencar els esquemes estètics de l'època i van portar a la fotografia pel cap alt alt de les Belles arts.

     L'agència es va crear com una cooperativa on els fotògrafs es quedaven amb els drets d'autor de les seves obres i les hi venien a les diferents revistes i diaris que estiguessin interessats. Això va ser un gran canvi en la llibertat dels fotoperiodistes, ja que no estaven lligats als dictàmens de les Revistes (Life, etc.) A partir d'ara podien fotografiar les seves pròpies històries i dedicar-li el temps que ells desitjaven. La cooperativa Magnum va possibilitar que els fotoperiodistes documentessin molts dels fets més importants de la història del segle XX.

    Els quatre fotògrafs es van repartir el món: Cartier-Bresson India i Asia, Cappa els Estats Units, George Rodger Africa i David Seymur Europa. I poc a poc més fotògrafs es van unir a aquest gran projecte.
INDIA. Kashmir. Srinagar. 1948.
David Seymur, Paris 1936
Robert Capa, Guerra Civil Espanyola, 1936
George Rodger, Sudan, 1949

George Rodger.


El prestigiat i premiat editor de fotografies anglès Colin Jacobson denuncia que l'Agència Magnum últimament ha permès que s'utilitzin diverses de les seves fotografies en anuncis. Colin sosté que això amenaça els principis originals de l'agència i que crea un precedent perillós.

     "Magnum es famosa por sus objetivos humanitarios. Su nombre es sinónimo de honradez e integridad. Se fundó hace casi 50 años, sobre la base de que la responsabilidad individual del fotógrafo era lo más importante, así como el respeto a los sujetos fotografiados. Ejemplos recientes de publicidad con imágenes periodísticas que emplean las fotografías de Magnum demuestran los problemas que surgen cuando se vuelven a usar imágenes editoriales en un contexto totalmente nuevo y comercial. Los anuncios para Pepe jeans y finanzas Fiat utilizan fotografías de Martin Parr, un miembro relativamente nuevo de Magnum. Estas fotografías constituyen un uso secundario e intencionado de imágenes, alejadas de su propósito y contexto originales, y acompañadas por encabezamientos que conscientemente son insultantes para los individuos representados."