Paco Conde i Beto Fernández, cofundadors de
l'agència creativa Activista, han posat en marxa el projecte"6 feet covers" (1'8 metres). És "una col·lecció de portades d'àlbums icòniques redissenyades per a crear
consciència sobre la importància de mantenir-se almenys a 6 peus de
distància entre si, per a detenir la propagació del coronavirus. El
distanciament social és la nova normalitat i ho serà per un temps", llegim a la seva pàgina web. Així que han separat als components de les bandes de música en les antigues portades de disc, creant-ne de noves.
No ha estat una tasca fàcil diu Conde: "Tuvimos que buscar imágenes de gente de ese mismo periodo con
posiciones similares para hacer la composición"(...). "En
algún caso hemos usado dos imágenes diferentes para componer las partes
del cuerpo que faltaban en la foto original".(El Periódico)
Artistes i dissenyadors de tot el món els estan fent arribar les seves versions. De manera que està sent un projecte obert. Així mateix, els propis músics estan publican i fent conèixer aquesta creativa proposta.
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, defineix la tipografia com "l'art de dissenyar, compondre i imprimir texts mitjançant tipus mòbils o, més concretament, el procediment d'impressió amb formes que contenen, en relleu, els tipus i els gravats que, després de tintats, són aplicats a pressió damunt el paper".
Stanley Morison defineix la tipografia com: L'art de col·locar correctament el material d'imprimir, d'acord amb un propòsit específic: el de col·locar les lletres, repartir l'espai i organitzar els tipus amb vista a prestar al lector la màxima ajuda per la comprensió del text. (Vikipèdia)
És molt important tenir present què es vol comunicar, perquè això definirà quin tipus és el més representatiu per a la intenció buscada a cada disseny o escrit.
El prestigiós dissenyador gràfic Enric Satué (Barcelona, 1938) escriu al seu últim llibre que, dels 50.000 tipus de lletra que aproximadament s'han dissenyat al llarg de la història de la tipografia, "únicament un 5% de les lletres poden aspirar a ser potencials obres d'art". Els altres, afegeix, "són massa", "farciment" o "fugaços productes de fantasia per atendre modes passatgeres". La tipografia, comenta Enric Satué, "és un transmissor de
coneixements de primera magnitud, el vehicle amb què ens relacionem
més". ("Quan la fotografia és art", article al el Periodico, 17-12-2007)
Petita història de la tipografia
Tot comença amb la invenció de la impremta de tipus mòbils durant la dècada del 1450 per Johanes Gutenberg (1400-1468). L'invent s'estén ràpidament per Europa, principalment França i Itàlia. Són els gravadors i els impressors els que van dissenyant les tipografia per a les impressions dels seus propis tallers. Es basen en les cal·ligrafies antigues i de la seva època (romana, gòtica, carolíngia, etc.) i les van, a poc a poc, adaptant per al nou invent.
Shamekh Bluwi és un il·lustrador i dissenyador de moda Jordà. S'ha fet
mundialment famós arran de la publicació dels seus dibuixos de dones on
els ha retallat la roba per així veure el fons (paisatge, textures,
etc.). Generalment usa per a les seves obres els fons de la seva ciutat
natal Amman.
Proposta creativa:
Retallar d'una revista de moda o d'una fotografia vostra de cos sencer, retallar la roba i fer 5 fotos amb diferents fons.
La marca o la imatge corporativa és un element gràfic que representa a una empresa o institució.
Es diu erròniament logotip a qualsevol distintiu d'una marca. Ara veurem la diferència entre logotip i isotip.
LOGOTIP (del grec λόγος, paraula, i τύπος, tipus). El logotip és un text amb una tipografia característica.
ISOTIP
és la representació gràfica d'una marca, en la qual no sol haver-hi
paraules. Quan una marca és molt coneguda, no fa falta posar el logotip,
la imatge basta per identificar la companyia. Per exemple: Nike, Apple,
La Caixa, etc.
El logotip/isotip s’utilitza per denotar que la propietat privada d'un producte és d'una companyia. Amb aquest ús la
companyia emet un missatge al consumidor d'algunes característiques del
producte com la qualitat i el cost. Per tant, el logotip/isotip és una eina estratègica utilitzada pel marqueting d'una marca.
El cartell consisteix en una làmina de
paper, cartró o un altre material que s'imprimeix amb algun
tipus de missatge visual (textos, imatges i d'altres tipus de recursos
gràfics) que serveix d'anunci per difondre certa informació o
promocionar un producte, un esdeveniment, una reivindicació o qualsevol
tipus de causa. Solen formar part d'una campanya publicitària més
àmplia.
Els cartells immortalitzan en una
imatge estàtica el sentiment i l'atmosfera de la pel·lícula.
Cartell de cinema és el cartell que s'usa per a la publicitat d'una
pel·lícula.
Els estudis moltes vegades imprimeixen diversos cartells que
varien en grandària i contingut a causa dels diversos mercats nacionals
i internacionals.
Els cartells cinematogràfics solen incloure imatges
dels actors principals o escenes significatives de la pel·lícula; a les
quals se superposen textos que en general contenen el títol de la
pel·lícula en lletres de gran format, i amb diferents grandàries, segons
l'estratègia comercial que es desitja seguir, els noms dels actors
principals i del director.
També poden incloure algun tipus de frase
promocional, la data d'estrena o altres informacions (com, si escau, els
premis obtinguts).
Els cartells de cinema són part de la campanya publicitària de la pel·lícula, per tant, es mostren dins i fora
de les sales de cinema, i en altres llocs del carrer o en les tendes.
Les mateixes imatges apareixen en l'àlbum de premsa dels exhibidors de
la pel·lícula i també es pot utilitzar en els llocs Web, en la portada
del DVD, volants, anuncis en periòdics i revistes, etc.
Els
cartells de cinema s'han utilitzat des de les primeres exhibicions
públiques de cinema. Van començar com a publicitat exterior llistant el
programa de les pel·lícules. Al començament de 1900, es van començar a utilitzar les
il·lustracions d'una escena o diverses escenes de la pel·lícula. Altres cartells de
pel·lícules han utilitzat la interpretació artística d'una escena o fins
i tot el tema de la pel·lícula, representada en una àmplia varietat
d'estils artístics.
Els títols de crèdit ens donen la primera impressió de les pel·lícules que anem a veure.
Els títols de crèdit neixen amb el cinema mut, quan apareixen els
primers rètols en les pantalles són merament informatius, encara que
se'ls reserva el dret a ser decoratius realçant-los amb sanefes i
vinyetes. Aquests cartells es realitzaven sobre cartolines o taules de color negre
en les quals es dibuixava les lletres mitjançant pinzells
en color blanc per millorar el contrast i la llegibilitat del text. Es
fotografiaven i s'incorporaven a la pel·lícula. El gabinet del Dr. Caligari, Llums de la ciutat.
Cent anys més tard, aquest text ha passat de ser informatiu a
cognitiu i d'estàtic a dinàmic, i en un element clau que defineix, des
del principi, el caràcter d'una pel·lícula.
Moltes vegades són treballs sense acreditar!! Els productors no els
donaven importància al principi, per exemple no sabem qui va dissenyar els títols de crèdit de pel·lícules tan conegudes com: Ben Hur, Irma la dolça o La festa
(tipografia pop). "Los titulos de creditos son los rótulos que aparecen al principio y al
final de la película, se utilizan para recoger los nombres de los
actores y otros profesionales que han trabajado en ella, así como otras
informaciones sobre dicha película. (...)
Los títulos de crédito pueden utilizar todo tipo de materiales: imágenes
fijas o en movimiento, fotográficas o de animación, abstractar o
figurativas, música de cualquier procedencia, etc. Pueden utilizarse
todo tipo de materiales, pero la información que deben transmitir (los
nombres de actores, director, productor, etc.) debe hacerse de forma
escrita. Se pueden concebir como parte de la obra audiovisual, ya sea a modo de
introducción, un cometario de la misma o algo autónomo del film. Son una
parte más que se acopla con muchas otras partes al criterio del
director, que es él en sí el que dirige al diseñador a la idea que tiene
en mente. A los títulos de créditos se los podría considerar como una
parte integrante del conjunto de la obra, pero también se los podría
considerar como una obra ligada al producto audiovisual pero a la vez
autónoma. Es algo contradictorio considerar a los títulos de créditos
como algo separado de el film, ya que en verdad esta totalmente unido a
la película, incluso hay veces que se superponen a la imágenes de la
película." Diloengrafico
Co·locació dels Titols de crèdit. En un llargmetratge hi ha dues seqüències de títols de crèdit:
una al
principi. En la
seqüència de crèdits inicials es mostra el nom de les persones sense les
quals la pel·lícula no hagués estat possible: director, productor,
escriptor i actors.
una altra al final de la cinta. Els crèdits
finals es detalla tot sobre la producció del film –nom dels tècnics,
ajudants, maquilladors; banda sonora, tipus de so, lloc de rodatge, etc: Sherlock Holmes, Wall-E , Ratatouille. De vegades el director deixa una escena final intercalada en el títols de crèdit del final per que la gent no s'en vagui fins al final....The End.
Per què els títols de crèdit no es presenten recitats per una veu?
Es demana Fernando Labaig. Potser, ens diu, hagin confluït diversos factors perquè això no sigui així.
Els
primers anys del cinema no existia el so i els títols de crèdit
necessàriament havien de ser escrits.
La falta d'interès per una activitat que es considerava necessària però
irrellevant, impedia que existís la menor pressió cap als canvis o la
millora.
Si fos una veu la que ens anés dient tots i cadascun dels noms, el resultat seria molt més llarg i pesat.
Dissenyadors de Títols de crèdits reconeguts.
Saul Bass (1920-1996). És el gran dissenyador de títols de crèdits. Va ser ell, qui va
demostrar que els primers minuts d'una pel·lícula tenen una gran
importància ja que són els que donen la primera impressió. La carrera de Bass en el disseny de títols de crèdits
s'estén de 1954 a 1995. La força de Bass radica en la seva
capacitat de trobar el detall que pot resumir la pel·lícula i li
restitueix de manera moderna i gràfica. Exemples: Carmen Jones, L'home del braç d'or, Vertigen, Psicosi, Perseguit per la mort, Anatomia d'un assassí, West side story, Un dels nostres, Casino.
Robert Brownjohn (1925 - 1970) Va ser molt reconegut per la
barreja que
feia amb les formes del disseny gràfic i la
cultura pop. En els títols de crèdit va implementar i va manipular la
tipografia atorgant a la paraula un grau emocional. És conegut pels
títols de crèdit de les pel·lícules de James Bond ( Des de Rússia amb amor o Goldfinger ),
Maurice Binder(1925 - 1991) Pel·lícules de James Bond: Va aconseguir
captar l'atenció dels productors de l'Agent 007 amb el seu treball en
"Pàgina en Blanc" (1961). Començant en 1962 amb la "Dr. No" i acabant amb
"Llicència per matar" (1989) va deixar la seva marca en tota la
sèrie.Va començar amb un disseny de punts molt modern per a l'època.
Daniel Kleinman. Discípul de Murice Binder, va demostrar el seu talent en els anys 90' . Es va
encarregar dels títols de "GoldenEye" caracteritzant-los per l'aparició
de temes de la pe·lícula, "El demà mai mor" , el va bombardejar amb una sobrecàrrega d'imatges amb la idea que el que es veu a
primera vista és diferent del que és realment, i per a "Casino Royal" va
usar una seqüència realitzada en Flash.
Pablo Ferro (1935) Va introduir tècniques basades en el "Quick Cut"
(inventat per ell i que consisteix en un ràpid muntatge d'imatges i
tipografies imperfectes) i el "Stop Motion" avançant-se a la seva
època. Va ser pioner en la utilització de fotogrames en moviment en
televisió. Stanley Kubrick li va contractar perquè fes el tràiler i els
espots de Dr. Strangelove (Telèfon vermell: volem cap a moscú) (1964). En els títols de crèdit de El cas de Thomas Crow va usar per primera vegada al cinema les múltiples pantalles.
Donen Perri. Encara que és desconegut per a molts cal destacar que molts
dels dissenyadors actuals o han estat ajudants o alumnes seus. La seva
aportació més destacada són els títols de crèdit inicials de "Star Wars" (1977), els quals van ser molt criticats en la seva estrena per
contenir només informació narrativa.
Jean Fouchet va fer la de la pel·lícula "L'Homme de Rio" convertint-se en una de les seves millors seqüències en ser una de les
més innovadores. En 1967 va realitzar "Woman Times Seven" de la
qual la hi va dir que era la "creme de la creme" dins dels títols de
crèdit.
Stephen Frankfurt (1933) Matar a un rossinyol(1962),
Aquesta seqüència és una pel·lícula abans de la pel·lícula ja que fica
la pel·lícula en la ment d'un nen. Amb aquesta seqüència es va convertir
en un dels creadors que més han influït en la nova generació de
dissenyadors de títols.
Wayne Fitzgerald: Autor deBonnie & Clide(60s), va col·laborar durant molts anys amb Francis Ford Coppola
( El padrí II, La conversa ).
Juan Oreste Gatti (1950). Trobam tres elements fonamentals : el còmic, la moda i el grafisme en l'obra de Gatti
quan dissenya els títols de crèdits de les pel·lícules
d'Almodóvar. La seva col·laboració comença a partir de 1988 des de "Dones a la vora d'un atac de nervis" fins a
"La mala educació". Els seus treballs amb Almodóvar es comparen amb els
quals Saul Bass va fer per Hitchcock. L'ús de la fotografia, la
serigrafia, la premsa, la barreja de
reproduccions fixes amb altres animades, la fragmentació de les formes, de les lletres, la tècnica
del muntatge i de el “collage” es troben ja en les creacions dels Estudis Gatti. Exemple: Hable con ella
Woody Allen. Les pel·lícues de Woody Allen són fàcilment recognoscible pel seu disseny gràfic que són, ni més ni menys, els títolssón de crèdit, que des de Annie Hall han portat una marca: fons en negre, font EF Windsor Elongated en blanc i música de Jazz, Manhattan.
Kyle Cooper (1962). Un dels dissenyadors més importants de l'actualitat i fundador d'una de les més reconegudes empreses de títols de crèdit i disseny grafic, Imaginary Forces, i responsable principal de
l'empresa Prologui. És un dissenyador incansable i creador de, entre uns
altres, els crèdits de Seven, Spiderman, Tron Legacy, o Rango.
Una curiositat
La pantera rosa és un
personatge dels anys 60 que va ser creat específicament per als títols de
crèdit de la pel·lícula La pantera rosa(1963) creada per De Patie i Freleng, perquè el seu director,
Blake Edwards pensava que resultarien més atractius amb algun tipus de
personatge animat. El personatge es va fer tan popular que la
distribuïdora de la pel·lícula, United Artists, va decidir crear una
sèrie animada protagonitzada per aquest personatge. La sèrie va néixer
en 1964 i va tenir molt èxit, el primer dels seus episodis, titulat The Pink Phink fins i tot va guanyar un Oscar.
Enllaços a las web d'algunes de les més importants empreses de títols de crèdit:
Sempre hi ha algú que crea una llista per a qualsevol motiu imaginable. FilmAffinity té una per a les pel·lícules amb els millors títols de
crèdit. El dolent és que només et dóna la fitxa tècnica i no el link de
la pel·lícula.
