El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, defineix la tipografia com "l'art de dissenyar, compondre i imprimir texts mitjançant tipus mòbils o, més concretament, el procediment d'impressió amb formes que contenen, en relleu, els tipus i els gravats que, després de tintats, són aplicats a pressió damunt el paper".
Stanley Morison defineix la tipografia com: L'art de col·locar correctament el material d'imprimir, d'acord amb un propòsit específic: el de col·locar les lletres, repartir l'espai i organitzar els tipus amb vista a prestar al lector la màxima ajuda per la comprensió del text. (Vikipèdia)
És molt important tenir present què es vol comunicar, perquè això definirà quin tipus és el més representatiu per a la intenció buscada a cada disseny o escrit.
El prestigiós dissenyador gràfic Enric Satué (Barcelona, 1938) escriu al seu últim llibre que, dels 50.000 tipus de lletra que aproximadament s'han dissenyat al llarg de la història de la tipografia, "únicament un 5% de les lletres poden aspirar a ser potencials obres d'art". Els altres, afegeix, "són massa", "farciment" o "fugaços productes de fantasia per atendre modes passatgeres".
La tipografia, comenta Enric Satué, "és un transmissor de coneixements de primera magnitud, el vehicle amb què ens relacionem més". ("Quan la fotografia és art", article al el Periodico, 17-12-2007)
La tipografia, comenta Enric Satué, "és un transmissor de coneixements de primera magnitud, el vehicle amb què ens relacionem més". ("Quan la fotografia és art", article al el Periodico, 17-12-2007)
Petita història de la tipografia
Tot comença amb la invenció de la impremta de tipus mòbils durant la dècada del 1450 per Johanes Gutenberg (1400-1468). L'invent s'estén ràpidament per Europa, principalment França i Itàlia. Són els gravadors i els impressors els que van dissenyant les tipografia per a les impressions dels seus propis tallers. Es basen en les cal·ligrafies antigues i de la seva època (romana, gòtica, carolíngia, etc.) i les van, a poc a poc, adaptant per al nou invent.
