Harold Edgerton. La llum estroboscòpica.

Cavalls en moviment, 1873. Muybridge.

   A finals de 1800 científics/inventors com Muybridge i Marey (influenciat per les imatges dels cavalls en moviment tretes per Muybridge) van desenvolupar una sèrie d'astúcies cinematogràfiques per analitzar el moviment. Aquestes tecnologies van permetre observar el temps i l'espai d'una manera més enllà de la capacitat normal d'un ésser humà, creant un sentiment de major consciència del nostre pas a través del temps.

Marey. 1894

   En aquest grup de científics/inventors podem incorporpoara a Harold Edgerton,  inventor en la dècada del 1930 d'un procés fotogràfic sobre la base de l'estroboscopi. Un estroboscopi genera breu i repetides ràfegues de llum que permet veure objectes que es mouen ràpidament en una sèrie d'imatges estàtiques, com si d'imatges congelades es tractessin, en lloc d'una única imatge contínua. Se l'ha descrit com l'home que va saber parar el temps.

   Mitjançant la sincronització dels centelleigs estroboscòpics i l'objecte en moviment, es van prenent una sèrie de fotografies a través d'un obturador obert a un ritme de molts centelleigs per segon. D'aquesta manera Edgerton aconsegueix, a partir de velocitat molt alta, detenir la fotografia en acció.

L'atleta Pete Desjarding, 1940. H. Edgerton

    Utilitzant aquest mètode les imatges d'Edgerton ens revelen detalladament aspectes inèdits de la realitat. Edgerton va ser capaç de fotografiar coses com a gotes de llet caient dins d'un plat i bales atravesant pomes o diverses fotografies d'esportistes descomponent els seus moviments, resultant en imatges apreciables per la seva bellesa artística i el seu valor per a la indústria i la ciència.

H. Edgerton, 1964

Gota de llet: Edgerton, 1957

 Video explicatiu en anglés de Harold Edgerton. És un extracte d'un antic documental de National Geographic

   Jackson 5’s utilitzaren aqueta tecnologia als anys 70 en el seu videoclip“Blame it on the Boogie” , així com Amii Stewart a “Knock on Wood".

From here on

   "Tots reciclem, fem curta i pega, remixeam i pugem continguts. Podem aconseguir que les imatges facin el que sigui. Només necessitem un ull, un cervell, una càmera, un telèfon, un ordinador, un escàner, un punt de vista". Aixì comença el manifest de Joan Fontcuberta, Martin Parr, Joachim Schmid, Erik Kessels i Clément Chéroux per l'exposició "From here on"  a Arlès.

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1958) és un artista pluridisciplinar: fotògraf, docent, crític, editor i comisari d'art.
Martin Parr (Regne Unit, 1952) és un fotògraf britànic membre de l'Agència Magnum des de 1994. Reconegut internacionalment pel seu particular acostament a la fotografia de documentació social. La seva obra es caracteritza pel sentit de l'humor i la ironia de la seva mirada sobre l'estil de vida de la gent corrent a Gran Bretanya.

Martin Parr

Joachim Schmid (Alemanya, 1955) és un artista que ha fet feina amb fotografies trobades des dels anys 80.

Joan Fontcuberta

Joachim Smidt

    A l'expossició participan 36 artistes: Adrian Sauer, Andreas Schmidt, Aram Bartholl, Claudia Sola, Constant Dullaart, Corinne Vionnet, Cum*, David Crawford, Doug Rickard, Ewoudt Boonstra, Frank Schallmaier, Gilbert Hage, Hans Aarsman, Hermann Zschiegner, James Howard, Jenny Odell, Jens Sundheim, John Haddock, Jon Rafman, Josh Poehlein, Kurt Caviezel, Laurence Aëgerter, Marco Bohr, Martin Crawl, Micheal O’Connell a.k.a Mocksim, Mishka Henner, Monica Haller, Nancy Bean, Pavel Maria Smejkal, Penelope Umbrico, Roy Arden, Shion Sono, The Get Out Clause, Thomas Mailaender, Viktoria Binschtok, Willem Popelier.

    El que tenen en comú els artistes d'aquesta exposició és el valor qué es dona a l'artista amater a expenses de l'autor.

   L'obra d'aquests artistes es podria englobar en el que Fontcuberta denomina posfotografía: "La fotografía tradicional es una mediación entre la realidad (el mundo visual) y el espectador; la posfotografía constituye la sustancia misma de ese mundo visual. La fotografía ofrece una mirada histórica; la posfotografía es más rápida que la historia. La fotografía vive en soportes físicos; la posfotografía, en la pantalla. La fotografía se disuelve en la imagen; en el futuro tenderemos a formas visuales cada vez más híbridas y de lectura multisensorial. Muchas quimeras de la ciencia-ficción están al alcance de la mano". (El País)

15 seconds of fame, 2010. Aram Bartholl

Beijin. Corinne Vionnet

A new American Picture. Doug Rickard

  En Nova Fotografia Americana, Doug Rickard, fundador i editor del American Suburb X, usa Google Street View per retratar la vida als Estats Units des del punt de vista de la recerca en Internet del gegant dels ulls omnipresents. Recollit en forma de llibre a partir de fotografies tretes del carrer, mostra la realitat interior de la ciutat per a aquells no familiaritzats amb la vida fora de la seguretat de classe mitjana Amèrica.

Google Map. ART?

  Google Maps és un servei en el que es pot consultar direccions, mapes i fotografies de satèl·lit. Els mapes cobreixen tota la superfície terrestre tot i que la resolució varia segons la zona. Google Maps va ser anunciat per primera vegada el 8 de febrer del 2005. Té diferents aplicacions: Google Earth i Google Street View (GSV).

 Al setmanal de El País del dia 10 de juliol es troba un article molt interesant titulat "Morbosa y polémica trastienda global"  Tracta de les fotografies tretes pel Google Street View (GSV).

"Los millones de fotos que toma Google Street View de la trastienda y los detalles de la vida cotidiana en el planeta dan pie a debates sobre la privacidad, demandas de ciudadanos y Gobiernos, y también a proyectos artísticos. El mundo al alcance de la mano o de un clic de ratón. Arte, polémica y filosofía."

   Google Map té diverses aplicacions que ens poden ajudar a trobar una casa, recorre un barri o viatjar a un pais on és dificil entrar. Però què succeeix quan les imatges del GSV es converteixen en art? I això és el que està passant actualment!. Hi ha un grup d'artistes i fotògrafs que estan començant a usar Google com a eina de treball. Cerquen entre les milers d'imatges i escullen aquelles que els és del seu interès. De manera que no són ells els qui es desplacen pel món fent fotos, sinó que ho recorren a cop de teclat, creant el debat de cap a on es dirigeix la fotografia contemporània.

Michael Wolf

En la serie titulada "Street View: A Series of Unfortunate Events" ( Imatges de carrer. Una serie d'events no fortunats"), l'artista Michael Wolf  fa una selecció de moments extranys o difícils que són captats per GSV.

"Crec que és molt interessant el que fan els artistes estan fent amb Google Street View, Google Earth, GPS i Twitter", diu Wolf. "És una de les funcions importants de l'art, per interpretar temes contemporanis".

Michael Wolf

En canvi, la selecció feta pel fotògraf Jon Rafman és molt més bucòl.lica.

Jon Rafman

  Altres artistes: Mishka Henner (fotos aèrees), Nick Mason (paisatges), Ben Kinsley and Robin Hewlett ( interactuan amb el cotxe de GSV), Andreas Rutkauskus (treu fotos de Google i després es desplaça al lloc i fa la seva foto), Aram Bartholl (col·loca el marcador de Google com a escultura) i Doug Rickard (fotoperiodisme) utlitzan aquesta tecnologia per les seves obres.

Mishka Henner

Aram Bartholl

Al blog, en anglès, Raw file podem llegir un extens article que tracta aquest tema: Google’s Mapping Tools Spawn New Breed of Art Projects.

Exercici:
Has de trobar l'IES Puig de sa Font (Son Servera). Per aconseguir-lo segueix els següents passos:

1.Obrir la pàgina web de Google maps i escriure el lloc que vols cercar (Son Servera).

  

2. Quan aparegui el mapa t'has d'apropar lo més que puguis i desplaçar l'homonet al lloc escollit.

3. Ara estàs en un carrer del poble. Has de fer un corregut pel poble i anar fins a l'Institut Puig de sa Font.
M'has d'enviar el teu recorregut capturant els passos fets a la pantalla.

 

Instruccions en anglès de com utilitzar el Google Street View (GSV). Et poden ser d'utilitat.

Alecio de Andrade

Alecio de Andrade (Río de Janeiro 1938- Paris 2003) Fotoperiodista, col.laborador de la prestigiosa agencia Magnum.

Andrade. Paris, 1975

 El Louvre i els seus visitants. Exposició a la Casa de América a Madrid.

   "La muestra El Louvre y sus visitantes, de Alécio de Andrade, un fotógrafo que desde 1964 y durante casi 39 años recorrió las salas del Museo del Louvre, tomando más de 12.000 fotografías. Cada una de ellas, usando como armas el sentido del humor y la ternura, revela tanto la apropiación de los espacios del museo por el público, como las relaciones, a veces insólitas, que se establecen entre los visitantes y las obras de arte". Extracte de la revista hoy es arte.
 

Andrade retata la reacció del pùblic en front de les obres d'art penjades en un dels millors museus del món.. Ja no és l'obra d'art lo important, sino els espectadors, els protagonistes de la mirada de l'artista. Canvia els papers establerts. L'espectador pasa a ser una obra penjada al museu.

A l'exposició podem gaudir de les Tres Gràcies de Jean-Baptiste Regnault amb companyia de tres monjes, o de dos nins, el major "explicant-li" al més petit l'obra d'Ingres Una odalisca.

Cercadors a internet

   Un motor de recerca, també conegut com a cercador o browser és un sistema informàtic que busca arxius emmagatzemats en servidors web. Un exemple són els cercadors d'Internet, quan es demana informació sobre algun tema. Les recerques es fan amb paraules clau o amb arbres jeràrquics per temes; el resultat de la recerca és un llistat d'adreces Web en els quals s'esmenten temes relacionats amb les paraules clau buscades.

   Avui dia Internet s'ha convertit en una eina per a la recerca d'informació ràpida, per a això han sorgit els cercadors que són un motor de recerca que ens facilita trobar informació ràpida de qualsevol tema d'interès, a qualsevol àrea  i de qualsevol part del món. Wikipèdia.

Alguns cercadors més comuns:

• Google
• Yahoo España
• Terra 
• Hispavista
• Cercat 

   Activitat a realitzar amb Google. Aqusta mateixa activitat és pot realitzar amb altres cercadors. Segueix les pases donades a continuació:

1. Obrir la pàgina Google.

2. Escriure la paraula "retrat". La pàgina s'obre i ens dona tot lo que s'ha trobat damunt la paraula.

3. Seleccionar la paraula Imatges. Veuràs com apareixen imatges de retrats.

4. Fer click damunt la paraula "Búsqueda avanzada". S'obrirà una nova finestra.

5. Fer els següents canvis als paràmetres de la imatge:

• Major que 800x600
• Quadrades
• Arxiu JPGE
• Blanc i negre

i pitjar el botó de Cercar a Google.

6. Veuras com han canviat les fotografies. Has de seleccionar una de les imatges.

7. El darrer pas és el de Guardar i desar. Canvia el nom i escriu "retrat". Desa-ho en el teu escriptori.

Molt bé.

Plans cinematogràfics

   Ens trobem davant una terminologia d'origen cinematogràfic, usada posteriorment en fotografia, historieta i il·lustració. En el llenguatge audiovisual, el plànol és la perspectiva dels personatges, objectes i elements de les imatges tal com els capta l'observador des d'un lloc i un angle determinats.

   El plànol és la unitat bàsica narrativa d'un film o programa audiovisual. Els diferents plànols estan determinats per la distància de la càmera al subjecte que va a ser fotografiat, l'espai que envolta al personatge és menor com més a prop se situï la càmera. Cada plànol aporta significats descriptius, narratius i expressius diferents.

   Bàsicament, el plànol sorgeix de la necessitat de seleccionar l'espai real, és a dir, l'enquadrament. És necessari seleccionar l'espai real per a quin l'espectador rebi la informació concreta que necessita, o que volem que rebi. Segons com seleccionem el contingut d'aquests espais obtindrem diferents tipus d'imatge en els nostres plànols, que podem veure a continuació. 


 A.  Enquadrament

1. El plànol panoràmic mostra un gran escenari o una multitud. El subjecte o no està o bé queda diluït en l'entorn, llunyà, perdut, petita. Té un valor descriptiu i pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la solitud de l'home enfront del mitjà. Es dóna així més rellevància al context que a les figures que es filmen. També s'utilitza per mostrar els paisatges.  En ell els personatges tindran menys importància que el paisatge. Per exemple, una cabanya en el bosc vista des de lluny. Les persones es veuran petites.
2. El Plànol general (P.G.) presenta als personatges de cos sencer i mostra amb detall l'entorn que els envolta. Abasta gran part de l'escenari natural o decorat. Integra als personatges en el seu ambient. S'utilitza per començar una escena o per situar una acció.
3. El Plànol conjunt (P.C.) és l'enquadrament on apareix dues persones.  Podria ser un exemple una conversa.
4. El Plànol americà (P.A.), o també denominat 3/4,  retalla la figura pel genoll, aproximadament, per mostrar l'acció de les mans. S'utilitza des dels westerns perquè les botes de cuir originals per als vaquers eren un cost molt gran i innecessari per a la producció de la pel·lícula.
5.  El Plànol mitjà  (P.M.) capta el cos des del cap fins a la meitat del pit. Aquest plànol ens permet aïllar una sola figura dins d'un requadre. Limita òpticament l'acció mitjançant un enquadrament més reduït i dirigeix l'atenció de l'espectador cap a l'objecte. Els elements es diferencien millor i els grups de persones es fan recognoscibles i poden arribar a omplir la pantalla. És la distància adequada per mostrar la realitat entre dos subjectes, com és el cas de les entrevistes.
6. El Primer plànol (P.P), en el cas de la figura humana, recull el rostre i les espatlles. El rostre del personatge omple la pantalla. Aquest tipus de plànol, igual que el Pla detall i el Primeríssim primer plànol, es correspon amb una distància íntima, ja que serveix per mostrar confidència i intimitat respecte al personatge, per tant té la facultat d'introduir-nos en la psicologia del personatge.
7. El Pla detall (P.D.), Només mostra en la seva maxima expresió a un objecte. En aquesta part es concentra la màxima capacitat expressiva. Serveix per emfatitzar algun element d'aquesta realitat. Destaca algun detall que d'una altra forma passaria desapercebut i fa sentir a l'espectador tenir més interès, i permet veure una figura, persona o objecte de mes a prop per a major *fijacion. Per exemple: plànols d'objectes o subjectes, flors, un nas, un ull, un anell, etc.

Imatge treta de elblogaudiovisual

 B. Angulacions de la càmera: Els plànols anteriors poden variar segons l'angle en el qual es col·loca la càmera en relació a l'objecte. La càmera, en general, se situa a l'altura dels ulls de la persona, però també es pot col·locar de moltes formes:

• Plànol en Picat: Quan la càmera està sobre l'objecte, en un cert angle. L'objecte està vist des d'a dalt. Sol emprar-se de vegades per destacar aspectes psicològics, de poder, etc.
• Plànol en contrapicat: Al contrari que l'anterior, la càmera es col·loca sota l'objecte, destacant aquest per la seva altura.
• Plànol aeri o «a vista d'ocell»: Quan la càmera filma des de bastant altura: muntanya, avió, helicòpter, etc.
• Plànol frontal: Quan la càmera està en el mateix plànol que l'objecte.
• Plànol zenital: Quan la càmera es troba en la vertical respecte del sòl i la imatge obtinguda ofereix un camp de visió orientat d'a dalt a a baix.
• Plànol nadir: la càmera se situa completament per sota del personatge, en un angle perpendicular al sòl.

Mabel Poblet Pujol

Artista cubana, cienfuegos 1986.

La cara, el cos i les mans de Mabel estan presents en tota la seva obra. És una visió personal, introvertida, sovint silenciosa. Ella mateixa ens explica en una entrevista:

"La fotografía me permite reconstruir sucesos, que sirven como recordatorio de imágenes de familiares ausentes, difusas en mi mente por el transcurrir del tiempo. La serigrafía es una técnica del grabado, muy eficaz para la reproducción seriada de esas fotografías, la cual ofrece inmediatez y permite manufacturar la obra. Por su parte, la utilización de la luz emana un misticismo, al tiempo que establece un juego ilusión-realidad, que al menos a mí, me seduce." artículo de Roberto Chile Cuba debate 7 Diciembre 2010  

En aquesta obra on juntam la fotografia i l'escultura, veim un conjunt d'ulleres com si estiguesin a una òptica, però amb la diferència de que aquí ja ens venem amb els ulls "possats".